No és per provocar
Els esforçats columnistes d’entusiasme comprovat però limitats recursos i imaginació, mai agrairem prou a l’ínclit García Albiol la seva contribució a proporcionar-nos material perquè ens hi esmercem. Fa un parell d’anys ja va afirmar, referint-se al procés català i a la disposició legal perquè el Tribunal Constitucional sancionés com pertocava els díscols catalans, que “s’havia acabat la broma”; va plasmar així per a alegria nostra, els seus afamats detractors, el limitat repertori dialèctic que posseïa. Ho va barbotejar a pleret i de forma pretesament solemne en les dues llengües oficials (segurament no en barboteja cap altra), en una translació literal talment li calgués reproduir per a la posteritat la magnificència aforística d’un Sèneca, un Montaigne o un Shakespeare, malgrat que ni ell mateix tingui gaire idea de qui són. Ara ens regala de nou l’oïda amb la verbalització, com sempre poc vocalitzada, dels plans que té per a la televisió pública catalana: ja ho sabeu, allò de tancar TV3 i tornar-la a obrir amb gent “normal”.
A veure, que jo li estic molt agraït, a l’Albiol. Ja us ho he dit. Sí és que l’home és una mina, i que diguin després que la ignorància no produeix. A més, com pertoca a qualsevol fill de veïna agraït, he de sortir a defensar-lo. Crec sincerament que no hi ha, ni hi hagut mai, cap desig gaire fondo de provocació en les seves sortides de to o en els seus exabruptes primaris, ni en la manca de delicadesa, tolerància i sensibilitat de tot el que afirma en públic. Ho diu tal com ho pensa. Evidentment traspua el biaix ideològic; es traeix i es tira així pedres a la teulada, però caldrà agrair-li la sinceritat en un context de delirant hipocresia en què gent com Miquel Iceta o Àngel Ros, posem per cas, encara s’autoanomenen socialistes. Albiol obre la boca i no enganya gairebé mai, només de tant en tant i si li és estrictament necessari.
Aquest és el seu problema: no té el dic de la cultura per frenar-li les envestides del subconscient. Ho vam veure amb el “s’ha acabat la broma” (res més se li va acudir per a la suposada transcendència èpica i judicial), amb l’antològic “netegem Badalona” de la seva època d’agitprop municipal (com si encara pogués ser ben vist, passada la bogeria del segle vint, referir-se a la necessitat de “netejar” per expulsar comunitats de persones), i finalment, amb la imbatible menció a la gent “normal” en contraposició amb els suposats anormals de TV3. Convenceu-vos-en: Albiol no vol provocar. Albiol, i per això ens n’hem de compadir, simplement és algú que desconeix les essències i rudiments de les més nobles i humanístiques arts (dialèctica, oratòria, filosofia, ètica, poesia) i veu lluny, però que molt lluny, la manifestació física que se’n deriva anomenada llibres i el concepte ideal i fratern que tot ho engloba i s’anomena cultura.
