Somnis
Estic trist. Estic dolgut. Em pot la desesperança. M’he topat casualment la munió de furgons de la Guàrdia Civil (el cos militar encarregat de controlar que els ciutadans ens portem bé) enfilant cap a la seva caserna del Secà de Sant Pere, després d’haver recollit les obres d’art sacre del nostre Museu. Era com la desfilada superba de la victòria des dels ulls del derrotat. Vergonya i ignomínia. El fruit de la més perversa prevaricació judicial, malgrat siguin aquests prevaricadors els que ens acusen a nosaltres de saltar-nos la llei. El meu cap, en un dia com aquell (fa dues setmanes per a qui ara ho llegeix), mira de refugiar-se en el somni. No el somni real que es destapa al fons del son i dibuixa les equívoques figures del nostre inconscient. Vull dir el somni conscient i ociós anomenat imaginació, tan pertinent ara que ve Nadal.
He descobert que els somnis de la meva imaginació tenen un punt irremeiablement naïf. Què hi vols fer. Suposo que sota la meva falsa cuirassa de causticitat i aparent ironia s’hi amaga l’infant de sempre. Un dels meus somnis estableix que en unes eleccions imposades pels més terribles condicionants guanya el millor líder per al meu poble, el que no vol seguir les directrius autoritàries de l’Espanya eterna de sempre, que de nou tira pel dret i es refugia al Palau de la Generalitat o al Parlament mentre una gernació de, posem per cas, Mossos desarmats, mans netes i pacífiques, l’envolta per protegir-lo. En un altre somni, un grupuscle miraculós de periodistes destapa algun escàndol definitiu i incontrovertible (però no n’hi hagut uns quants, ja?) que obre els ulls a un poble espanyol fart d’haver estat robat a mans plenes i disposat al cop de puny a taula que escombri els hereus del franquisme mai bandejat. He imaginat, en fi, que ens desplaçàvem massivament i de forma pacífica fins a Sixena a desplegar la nostra pròpia performance pel dol i acomiadar els béns arrabassats, i tornar-nos-en cap a casa amb el mateix poc soroll, en una mostra de grandesa cívica que haurien d’admirar tots els nostres vells detractors a sou.
Què voleu? Hauria pogut imaginar que milers de ciutadans es desplaçaven a Brussel·les per donar suport al govern legítim, pagant-s’ho de la seva butxaca i sacrificant la festa del pont de la Puríssima, o que centenars d’urnes per a un referèndum passaven desafiants arreu del país per davant dels nassos de les forces de l’Estat sense que aquest ni tan sols les ensumés, gràcies a la feina abnegada de molts voluntaris. Però tot això darrer va ser real. Si ens ho haguessin explicat abans que passés potser ho hauríem trobat ridículament naïf. Per què no creure llavors també en els altres somnis inversemblants? Justament ara que ve Nadal...
