El refugi
El febrer, mes insípid per antonomàsia (hivern a les acaballes i amb poc fred, lluny encara l’avís diàfan i vital de la primavera), ens ha regalat aquest any l’excepcionalitat de la neu. Escombrada per la pluja quan tot just provava d’agafar, però neu al capdavall. Única emoció a ressaltar en vigílies d’aquella investidura parlamentària on se suposava que ens hi jugàvem el futur del país i que acabà resultant una exposició mesquina de les maniobres dels partits per acaparar la seva esfera de poder i electorat; els partits que, sobre el paper, ens havien de portar a l’emancipació nacional, més enllà d’interessos sectaris.
La neu de volves primes, tan cara a la nostra plana lleidatana, únic consol per a somiatruites impenitents. I la lectura, el refugi que mai no falla. Per a un febrer tan imprevist, els llampecs de consciència d’un Hamlet enmig del paratge desolat de la malenconia danesa, o la infal·libilitat tranquil·litzadora d’un Sherlock Holmes obrint-se pas pel marasme negre i inextricable del crim, o la mirada àvida d’un Vinyoli penetrant la foscúria del bosc o el mar, el clam del gall en la nit. Quina sort tenim de poder llegir aquestes coses, quins grans mitjans de redempció humil i íntima, ara que la paràlisi i la pobresa del febrer s’han traslladat a l’àmbit col·lectiu i ens han reservat com a compensació un punt de candidesa màgica en el paisatge.
La llum del vespre dissolent-se en un roig al·lucinant al fons de l’avinguda. Fem l’esforç de collir i atresorar el que sigui que aquests detalls ens suggereixin. Tindrem més força i més coratge per afrontar el futur. El març és un mes sovint ventós, que vol presagiar la primavera amb un punt de desavinença, però que neteja i aclareix el perfil de les coses mentre les accelera, enduent-se-les embolcallades de clara irrealitat, com aquella tarda en un poble de l’estepa russa en què llegia que el doctor Givago retrobava Lara. Impossible que passés res de menys transcendent en una tarda de març d’aquella mena. Encara sóc a temps d’homenatjar el mes amb una relectura dels millors passatges de l’obra de Pasternak.
Si la vida s’encalla, aplega forces dedicant-te a la lectura alterna del paisatge i els llibres. Mira sovint també als ulls dels teus. Una aturada per a l’aprovisionament vital. Fa un parell d’anys llegia La resistència íntima del filòsof Josep Maria Esquirol, i em semblava que teoritzava sobre el que just llavors necessitava viure i saber: el valor de la proximitat. Potser esperaré a l’abril, quan la primavera ja esclata i evidencia l’avanç inexorable de l’any, per sotmetre’m a la incitació de La penúltima bondat, el nou llibre que ha publicat. I penso a més en els versos d’Emily Dickinson acabats de traduir al català i que tard o d’hora irrompran a casa meva, i em preparo per simplement anar seguint. Abril, maig, juny, estiu enllà.
