Mirar els fruiters

L’estesa rosada d’un camp de fruiters a l’horta, a les mitjanies de març durant les quals escric això, és un espectacle digne de veure. Què us he d’explicar. Demostració inapel·lable és que als municipis del Baix Segre ja han tingut la vista de treure-li rèdit en forma d’atracció turística. Allò que em meravella en l’àmbit personal és no haver-hi parat esment fins a anys recents.

Què passava pel cap d’aquell jovenet que jo era, amb les inevitables ínfules de lletraferit, la set per la volubilitat del paisatge? Vivia la pulsió edènica que només troba l’expansió en la natura, però acudia inevitablement al reclam de postal de la muntanya o a la trampa de l’exotisme, mentre la bellesa subtil, inadvertida, de casa meva discorria al voltant, òrfena del meu entusiasme, sepultada sota capes i capes de lectures mal païdes. Com podia ser que no ho veiés? Urbanita a desgrat meu, manllevant les imatges ideals que altres bastiren de l’arcàdia.

A vegades, quan em sorprèn aquesta constatació honesta de bellesa en les coses pròximes, de paisanatge, que han estat sempre allà, penso que potser ja les vaig conèixer sense adonar-me’n, i que és ara, traspassada la línia d’edat en què s’ha perdut la neta transparència amb què rebies les coses, que les penses i te’n fas consciència. Que de nen les assimilaves amb tanta innocència, tanta espontaneïtat, que no buscaves transcendir-les i que, per tant, les oblidaves.

El gran Fernando Pessoa, a través d’un dels seus heterònims (els personatges que inventava per canalitzar l’expressió poètica dels seus altres “jo”), i que era un fabulós primitiu, agnòstic i antiintel·lectual anomenat Alberto Caeiro, deia: “Crec en el Món com en una margarida, / perquè el veig. Però no hi penso, / perquè pensar és no comprendre... / El Món no ha estat fet per pensar-hi / (pensar és estar malalt dels ulls) / sinó per, en mirant-lo, acordar-m’hi...” Quan les lectures i els ideals encara no et contaminaven ni esdevenien filtres del devessall incontrolable de la vida, miraves i prou, com Caeiro. Vull creure que en la pregonesa més recòndita de la meva psique lleidatana pervivia, abans de constatar-la d’adult, la magnífica florida dels fruiters. Només és ara que em perdo i em faig trampes, m’empatollo, escrivint aquest article que mai podrà explicar on era, el topant recòndit. Ens queden els intents de vana poesia, l’invent de la cultura, els intercessors de sempre, per lamentar allò que ja no tenim, el temps dels miracles. El temps diàfan en què, com deia Pessoa/Caeiro, “sé tenir l’estupor essencial / de l’infant que, en néixer / parés esment que neix de debò...” Benaurat consol, tanmateix, ara: intentar lligar una paraula darrere l’altra per afigurar-nos tot allò que ja no sabem veure.