El món s'equivoca
Tuiteja Pérez-Reverte la seva indignació pel fet que el Govern del PP no posa fre a la suposada campanya manipuladora de desprestigi contra Espanya que treu el cap als mitjans internacionals arran de la qüestió catalana, més encesa que mai després de la detenció del president Puigdemont. Quina cosa més curiosa. La constatació dels abusos per part de l’Estat espanyol posa d’acord la plana major del periodisme internacional i al gran Arturo, viatjant assidu i cosmopolita, remarcable erudit, notori arquitecte de novel·les, home cultivat i documentat en definitiva, no se li acut altra que asseverar que Espanya té raó i la resta del món s’equivoca.
Podríem aventurar un parell de teories per les quals s’ha atrevit a una piulada tan temerària. La primera, que va tuitejar de seguida l’economista Sala-i-Martín (realment aquest home et pot caure més bé o més malament, però la seva fusta de polemista no té parangó), s’inclinava per creure que don Arturo instava el Govern patri a manipular els mitjans internacionals de la mateixa manera i amb la mateixa dedicació amb què ho feia amb els espanyols. Jo, però, com a teoria no l’acabo de veure clara, perquè l’aguerrit navegant i mosqueter que és el personatge Pérez-Reverte no sembla guiat per un codi moral que transigeixi amb la manipulació esbiaixada dels poderosos, sigui en el camp que sigui. Més aviat tendeixo a pensar que creu realment en el que diu. Les conseqüències d’acceptar aquesta teoria resulten encara més escandaloses.
Fins a quins límits pot arribar l’ofuscament, l’arrelament dels apriorismes i la parcialitat més flagrants en les ments suposadament privilegiades, és un tema que se m’escapa. Òbviament, la possibilitat que Espanya l’encerti i el món s’equivoqui és remota però no descartable; ara bé, l’acord de la premsa internacional en la direcció contrària bé t’hauria d’impulsar a un espai de reflexió, de replantejament crític, de reubicació de la perspectiva, no? En lloc d’aquesta indignació primària: pels meus ous i al carall el món. La típica reacció testosterònica que acostuma a prevaldre al ruedo ibèric. L’incomparable Arturo podria engrossir ara les files d’aquell risible exèrcit dels grans conspiracionistes: com que al seu voltant tot refutava el que percebien o volien creure dessesperadament, s’inventaven una conxorxa de proporcions gegantines, impulsada per forces obscures i inabastables amb un poder imbatible. I aquest nou soldat o creient de les legions conspiranoiques que és don Arturo resulta encara més risible, perquè ja m’explicareu quina és la força poderosa i imbatible que ha convençut arreu els incauts periodistes de la clara regressió democràtica d’Espanya. Les ambaixades catalanes ja clausurades? Els dirigents empresonats? Dos milions de reprimits, ignorats l’1d’octubre?
