L'autèntica decadència
El que em molesta de les competicions / és que sempre es tracta de guanyar / o de perdre i no tant només de córrer / amigablement una petita aventura.” És el breu poema de Joan Brossa que vaig trobar en una web de poesia quan treballàvem el gènere amb els alumnes d’ESO. Em va colpir per la simplicitat indiscutible: hem perdut certament la passió pel joc, el gust per la cerimònia simbòlica, l’aventura que comporta i la forma que hi donem amb la nostra participació, i l’hem substituït per una absurda dèria de guanyar i sotmetre l’altre. Aquesta competitivitat malaltissa llastra la capacitat de gaudir i d’extreure els valors inherents al joc; es manifesta els caps de setmana en cada camp o pista a través de la vehemència digna de millor causa d’alguns pares a les grades o en les invectives de segons quins entrenadors imbuïts de gravetat. Jo recordo els meus jocs d’infant: crec no haver supeditat mai la simple joia per jugar a l’ànsia de guanyar la partida. Diria que és la tendència natural de l’infant, inevitablement estroncada com sempre pel potineig no sol·licitat de l’adult.
El deteniment en el procés de gaudir no sembla el signe dels temps, sinó ben al contrari. Tot ha esdevingut guany ràpid, satisfacció immediata, culte i promoció a l’egolatria i el triomf banal. Un trofeu, una distinció rutilant, l’expedició d’un reconeixement constitueixen l’objectiu primordial de qualsevol activitat en què el joc basteixi el seu entramat antany engrescador. Si no ho tens, no ets res.
És el que s’esdevé també amb l’accés a l’ensenyament i el coneixement: tindràs el teu títol, el teu certificat, la teva llicenciatura, convenientment bastits sobre un nodrit aplec de “crèdits”, per anar a engrossir la parcel·la de mercat on se’t reclami. Ha passat a millor vida el gaudi pel procés de conèixer, de saber, de comprendre, ben sedimentat pel temps, que amb tanta emoció cantava Kavafis a través del seu mític viatge a Ítaca, pres de l’imaginari homèric: “Has de pregar que el camí sigui llarg...” El professor Nuccio Ordine, en el seu deliciós darrer llibre (Clàssics per a la vida. Una petita biblioteca ideal, Quaderns Crema), a més de remarcar aquest bonic afany de Kavafis i Ítaca, també fa esment d’El convit de Plató, quan explica, amb referència al parlament de Sòcrates, “d’estimular el deixeble a emprendre l’aventura del coneixement”. Diu Ordine al final de la seva nota sobre el text platònic que el saber és una conquesta difícil, una altra mena de joc enlluernador, i no es pot certificar amb un simple paper, trofeu ridícul. Quin inevitable somriure devia dibuixar-se’m en llegir: “Amb un xec es pot adquirir fins i tot un diploma o un títol de les millors universitats del món”. I així, amb la revelació sobtada de la pobresa moral d’un cas Cifuentes, es beslluma l’autèntica decadència a què ens han empès els nostres poderosos.
