El símptoma

És xocant constatar que el que finalment ha fet dimitir un càrrec important de govern pertanyent al PP, en aquest cas la presidenta Cifuentes de la Comunitat de Madrid, hagi estat un furt de 40 euros en una botiga. Parlem del partit que acumula més casos de corrupció, que ha saquejat les arques públiques, que ha robat a mans plenes mitjançant la seva complexa trama de clientelisme i influències, amb uns resultats traduïbles a milers de milions d’euros fosos, sense que cap dels responsables més significats de l’assumpte s’hagi retirat de la vida política o hagi anat a la presó. Cifuentes, després d’haver-se aferrat demencialment al càrrec, immune a la vergonya del màster arranjat o inexistent, acaba sent botada per dos pots de crema. Insuperable. El raonament es presenta obvi però no em puc estar de desplegar-lo. És clar que és una qüestió de cultura o de formació ètica i humanística; de la seva manca, hauríem de matisar. Amb l’afer del màster ja es va veure prou, no només perquè la implicada va tenir la maldestra idea d’anunciar que renunciava al títol, com si un màster fos només una burda moneda de canvi, un tros de paper certificat que et valida per ascendir, i no la plasmació d’un ensenyament reglat que se suposa que t’enriqueix i et forma com a persona: també es va veure amb la misteriosa, instantània i massiva desaparició de títols en els currículums oficials de molts càrrecs dels partit, cosa que, amb molta més força que no ho feia el cas específic Cifuentes, demostra la consideració que aquest infaust govern, esquitxat per tanta corrupció, ambició desmesurada i despotisme, té cap a la formació acadèmica: zero. El pitjor de tot, i aquí arribaria la segona premissa del raonament, és l’eficàcia de la maniobra amb què el PP se la treu de sobre. Inquieta la possibilitat d’un fons secret d’esquelets que el partit o el Govern es guarden per airejar-los quan més els convingui, però encara m’inquieta més que es demostri que funciona: Cifuentes dimiteix perquè, de cara a l’opinió pública, resulta intolerable haver robat quaranta euros d’una botiga; no pas haver perpetrat una estafa a gran escala que escatima milions als fons públics de la ciutadania, com han fet tants companys seus; no pas tampoc el frau d’un títol universitari que no posseïa. No. Un furt ridícul de set anys enrere. Justament perquè aquesta opinió pública, és a dir, la gent com tu o com jo o com aquell (més enllà de Catalunya de forma massiva, aquí més minoritària) els vota i no els té en compte les estafes milionàries, els enganys, el clientelisme; contaminats pel nou No-do que tot ho impregna, per l’aberrant desinformació i desculturització amb què es deixen sotmetre, només saben condemnar la imatge bàsica, de moralisme primari, d’uns potets amagats a la bossa. La indigència moral a què han induït tot un país.