Emily Dickinson
Era una poetessa nord-americana del segle dinou, que als assabentats remet a una icònica figura prima i esblanqueïda, circumspecta, vestida fosca i de llarg. La seva obra esdevingué una consciència poètica tan potent que Harold Bloom, el conegut i polèmic guru crític del cànon occidental, la va col·locar en eminència just darrere de Shakespeare. Dels seus versos, aplegats en un total de 2.800 poemes, ara n’hi ha una selecció brillantment traduïda al català pel poeta Marcel Riera, a l’editorial Proa. Poesia ideal per llegir en l’adveniment d’estiu. Crits infantils esquinçant l’aire de la tarda per damunt els murs de les escoles, clamant la perspectiva d’un edèn acariciat de fa temps; el riu sortit de mare, desplegat en escates lluminoses sobre els marges de gespa, recordant els rius de muntanya, els antics meandres ombrívols de la memòria de joventut.
Emily Dickinson s’acobla a aquestes sensacions amb la seva actitud evasiva i extàtica alhora. Gairebé no va sortir en vida de casa seva, en un petit poblet a les boscúries de Massachussets, però se sentia transportada per tot allò que devia veure molt més sovint a través de la finestra o del record o de la imaginació, que no de la vivència directa. Aquesta imaginació, però, tenia una força tan reveladora que no ens costa gens traslladar-nos (encara més: sentir-nos) en moments com el del vespre quiet i embruixat d’estiu, penjant d’un fil màgic, sempre amb paraules originals, des d’una visió i una manera de dir insòlites: “El Sol s’esbargia / i els seus interessos de Foc / van recular una mica per no ser vistos”, per afegir que “tan suament l’Acte del vespre / sobre l’Escenari anà davallant”, i concloure com hi ha una cosa, “l’Invisible” que intuïm o que és “semblant” a les coses properes i visibles sense ser-ho, una ombra, l’esperit amagat rere les formes. Una forma de poetitzar que reconcilia amb l’existència i que és una de les millors maneres que se m’estan acudint d’omplir les hores mortes estivals.
Diu en el seu poema 935, iniciat amb el vers “Tan imperceptiblement com el Dolor”, que l’estiu llisca tan imperceptible que ens resulta difícil creure que al final sigui el que és, una Traïció (seguint la pauta personalíssima i enigmàtica que gastava amb les majúscules), que “un destilat Silenci / com el crepuscle havia començat”; la foscor s’escurça, el matí brilla de manera estranya. Un halo misteriós recorre els darrers versos: alguna cosa fuig, dolçament i discreta. El dia? L’estiu que tot just sembla que començava? “I així, sense una Ala, / sense fer servir un vaixell, / el nostre Estiu va fugir lleu / cap a allò que és Bell”. Només que fóssim capaços d’engrapar i retenir, d’aquí a tres mesos escassos, l’halo d’un altre estiu que ens trairà, que s’estimarà un cop més el regne del record i la sublimació discreta, humil, dels nostres anhels perduts...
