Els ideals rebregats
Instruït per l’àmplia bibliografia existent, els referents de la cultura popular i la memòria col·lectiva, avui jo puc saber, resultat com sóc de la tardana generació nascuda als setanta i que va viure la seva educació sentimental de jove als vuitanta, que els previs i no viscuts anys seixanta van ser l’època de la revolta, el canvi de paradigma, l’esclat de les utopies juvenils, l’alliberament sexual; almenys en l’àmbit diguem-ne occidental, focus posat en el correlat simbòlic del Maig de París, i excloent-ne en gran part l’Espanya tancada en la seva podridura franquista. Prou també que s’han relativitzat les conquestes d’aquell esclat d’eufòria ideològica i moral, així com se n’han remarcat les contradiccions i febleses. Tanmateix, és evident que algunes coses essencials i decisives en van quedar.
Avui, immersos en la ja coneguda i debatuda realitat líquida, orfes de referents o bé dubtosos de la naturalesa honesta dels pocs que ens sostenen, vivim despistats. Segur que als seixanta les files militants de la progressia juvenil eren plenes de futurs derrotats, impostors o oportunistes, però els ideals tenien la claredat d’una proclama i remaven en una direcció unívoca. Avui no saps on acaba l’impuls autèntic per fer quelcom valent i rebel i on comença la captació del mercat. La dictadura consumista, la saturació digital, la dèria de la imatge i la notorietat, tot ho engrapen, ho rebreguen i ho retornen corromput. No és cap novetat, no descobreixo la sopa d’all, però em neguiteja la desorientació que ens suscita, potser ja crònica, irreparable.
Darrerament penso en les pautes d’imatge que imposen els nostres Grans Germans (les xarxes socials, la televisió, la publicitat) i la seva incidència sobre el mal·leable, vulnerable col·lectiu dels adolescents; sobretot el d’elles. L’alliberament sexual que es teoritzà i es dugué a la pràctica amb voluntat de noble rebel·lia als seixanta sembla haver-se convertit en una mera coartada per validar, en aquest nou mil·lenni, la cosificació més vulgar, la sexualització desmesurada de les noies, al ritme obvi de la batuta sostinguda per un masclisme rampant que encara ara massa poc es denuncia. Fa temps vaig escriure una columna en què mirava d’explicar la diferència que jo percebia entre velles icones pop com Madonna, provocadora vocacional i coherent, i les actuals estrelles femenines, que s’exhibeixen amb una intenció que és pura mercaderia de carnassa, cuinada des de la lògica sexista dels mass-media
, per tal de fer bavejar i vendre producte. El producte que compra l’adolescent, noi o noia, amb conseqüències potser en alguns casos nefastes. Sense discurs, sense ideal ni relat, futures generacions (o presents, com la nostra!), mimetitzant com camaleons de fireta, repetint com lloros patètics, la postura i l’eslògan amb què el Gran Germà ens garanteix la felicitat.
