L'equilibri docent
De petit vaig començar a llegir suposo que pel desig innat de l’espècie de fugir de la reduïda parcel·la de la quotidianitat, per la universal tirada humana a la ficció. Ara bé, probablement jo m’hauria mantingut, pel que fa a la lectura, en l’ancoratge ferm de l’anhel d’evasió, limitat a les novel·les d’aventures, els còmics de superherois i les intrigues de detectius si no s’haguessin interposat en el meu camí alguns bons mestres que em van ensenyar a estimar el coneixement a partir de l’atiador de la curiositat; d’aquesta manera va néixer l’assumpció del risc que suposava llegir llibres “adults”, clàssics, poesia, i l’afecte irrenunciable que ara en sento, diguem-ne també beneïda dependència.
Ve a tomb aquesta reflexió inicial arran de les derivacions que prenia en el meu cap, mentre l’escrivia, el tema de la meva columna anterior, referida a l’ensenyament a les aules. Comentava que el món canviant i complex on s’està forjant la nostra canalla requereix nous mitjans i estratègies per tal d’entusiasmar-los pel coneixement, i que ja no s’hi val, malgrat les reserves que expressava cap als abanderats de les noves pedagogies, pretendre capbussar-los en la passió per aprendre mitjançant antigues inèrcies que llisquen sobre els seus sentits distrets, desconnectats de l’aula, estimulats per tot de nous inputs que, per a bé o per a mal, saturen el seu petit món vivencial: la interconnexió absoluta, la immediatesa, les xarxes socials, etcètera. Per descomptat (i ara ja em perdonarà la professió docent que posi com a exemple el cas de la meva especialitat, però no hi ha res millor per il·lustrar la tesi que servir-se d’allò que hom domina), no puc renunciar que l’alumnat adolescent aprengui a llegir i valorar un clàssic literari, i no em queda altra que conèixer a fons el seu background juvenil, les seves maneres de fer i de percebre, allò que els agrada, per provocar la “vivència” que els permeti gaudir aquest clàssic. Aquí rau el gran repte, i el conflicte intern. El docent no es pot perpetuar en una mena d’animació de fireta que, amb vistosos trucs d’Internet o mòbil, o recitant a la manera d’un raper, mantingui l’interès com bonament pugui. Tampoc pot endegar a classe un soliloqui pretesament entusiasta i magistral sobre els sonets d’un excels poeta mentre els alumnes se sumeixen en l’espera agònica de l’hora del pati.
Ja us avanço que el conflicte no el tinc pas resolt, tot i que hauríem de besllumar la direcció que ha d’emprendre la nostra acció com a docents, que no és una altra que aquella basada en l’equilibri, difícil però factible, entre la proximitat i la complicitat que els joves necessiten i la gosadia d’empènyer-los cap a allò preciós que ells per si sols no haurien pensat a explorar. I que els acaba omplint per a la resta de la vida.
