El nostre Pedrolo
Els meus primers records lectors de Manuel de Pedrolo van lligats, com passa amb la gran majoria dels meus companys de generació, al Mecanoscrit del segon origen, llavors ja (més de trenta anys enrere!) lectura recurrent en algun dels cursos per a les edats entre els catorze i els setze anys. Llavors, els que omplíem hores d’oci amb una inusitada dèria per llegir tot el que ens caigués a les mans ens sorpreníem davant l’existència d’una novel·la enquadrada en el gènere de la ciència-ficció, adequada a un ventall ampli de públic i escrita en una llengua que, encara en aquells anys primers i més o menys consolidats de l’escolarització en català, intuíem, inconscientment i per inèrcia, com un instrument poc apte per als llibres importants. Després havien de venir els relats de Trajecte final, i les fonamentals incursions al gènere negre de Joc brut o Mossegar-se la cua, revelacions també a la seva manera de les coses engrescadores que es podien llegir en la llengua de casa. En el marc de l’Any Pedrolo, que en commemora els cents anys del naixement, és més adient que mai recordar la rellevància d’aquesta parcel·la concreta (dins d’una obra altrament monumental i variadíssima) del conreu de la literatura de gènere.
Prenent com a pedra de toc els efectes tot just descrits, resulta evident que la intenció de l’escriptor de l’Aranyó de guanyar lectors per a la llengua catalana, socialment tan malmesa pels estralls del règim franquista, potenciant la literatura de gènere, era del tot encaminada. Un reconeixement més a la rastellera de mèrits que caldria reivindicar en l’any oficial. Que fos declaradament i insubornablement independentista, pot remoure moltes polèmiques interessades, d’una banda o d’una altra, però al final hauria de ser una qüestió secundària davant del potencial i el pòsit de l’obra. En els anys de facultat, això sí, vam fer el pas d’endinsar-nos a la literatura pedroliana que transcendia el gènere. En hores desvagades a la biblioteca del Rectorat, jo vaig submergir-me en títols incitants com Cendra per Martina, M’enterro en els fonaments, Domicili provisional, que es van encarregar de descobrir-me el calat definitiu d’una producció literària que bevia de les tradicions narratives i dramatúrgiques més interessants i trencadores del segle vint, i que adaptava la literatura catalana en majúscules als principals corrents estètics, tant europeus com americans. A partir d’aquest punt, i demostrant que podia fer allò que només és a l’abast dels grans, fins i tot va ser capaç d’avançar-se al seu temps amb tota la càrrega de l’audàcia estètica. Com s’explica, si no, que el plantejament de la recent novel·la de l’arxiconegut i aplaudit nord-americà Paul Auster, 4321, sigui un calc de l’ambiciós i inacabat cicle novel·lístic Temps obert?
Que confiem, és clar, sigui reeditat amb l’oportunitat que brinda l’any.
