Amb perdó dels entesos
Ja es deu saber que no soc gaire de futbol, però ves per on avui m’ha recat de parlar de l’últim Barça-Madrid, allò que en diuen el “clàssic”. Al capdavall, no cal ser gaire aficionat ni entès per gaudir d’un partit d’aquestes característiques. No se’n pot negar la categoria de gran espectacle, ni les connotacions extraesportives que el fan especial. El cas és que, des del mateix minut que es va acabar el partit, amb la victòria dels culers per 5-1, no puc evitar de fer-me unes determinades reflexions. Situem-nos: primer quart d’hora de la segona part. El Barça sembla que, confiat pel coixí del 2-0 a favor, ha sortit adormit i sense grapa, mentre que el Madrid aconsegueix retallar distàncies i gairebé tanca els blaugrana al seu camp, fent-los suar la cansalada i posant la por al cos a tota la culerada. Juraria que la bèstia merengue s’ha despertat i és a un pas d’infligir un disgust seriós. Un xut prodigiós de Modric s’estavella al pal en plena escomesa madridista. Res. Un escàs centímetre a l’esquerra i tota l’enteresa blaugrana se n’hauria anat en orris, vista la dinàmica que prenia el partit, tan radicalment oposada a la de la primera part. Però el destí no va concedir aquest centímetre al Reial Madrid i, en una jugada posterior, Suárez perpetra l’estocada del 3-1, després que el Barça, en aquell quart d’hora, només hagués venut el mèrit de defensar-se com bonament va poder. Massa dur per al Madrid, que llavors sí, no li quedà altra que rendir-se.
L’endemà, tot i que en part m’ho esperava, no va deixar de sorprendre’m, d’una banda, l’eufòria triomfalista del culer i el negativisme radical i catastrofista dels blancs. És cert que un 5-1 cou, però ningú semblava adonar-se de la possibilitat que va aguaitar per aquell marge vertiginós del centímetre. Si Modric hagués marcat, era més probable que el Madrid s’hagués acabat enduent el partit. No hi hauria hagut destitució de l’entrenador, que s’hauria erigit en un savi del futbol capaç de ressorgir en els moments crítics; el Madrid hauria pogut trobar, per a la resta de la temporada, el revulsiu que sempre suposa un triomf al Camp Nou; el Barça podria haver-se submergit en una de les seves característiques i periòdiques crisis d’identitat, etcètera. Ara, tots els saberuts periodistes esportius clamen que la cosa es veia venir: si s’hagués donat la meva situació hipotètica, probablement també ho haurien dit, amb els papers canviats, perquè a Valverde no se li havien estalviat crítiques. Un centímetre més cap a la banda del pal i es va acabar qualsevol elucubració antiblaugrana, Lopetegui és dolent i els seus jugadors van despistats. El suposat rigor analític dels animadors d’aquest nou opi del poble no és altra cosa que la vella volubilitat de l’espècie, sotmesa i condicionada pels vaivens de les enganyoses emocions. Mentre la Fortuna, vella senyora, somriu.
