Massa poc riem

El tema ja cansa: els límits de l’humor. De moment, allò que s’ha volgut declarar tacat per l’ofensa no val el rebombori que li han muntat. Fixeu-vos si no en la polèmica de la bandera espanyola utilitzada per l’humorista Dani Mateo per mocar-se, i ja em direu si un tros de drap, per molta entelèquia identitària d’una comunitat que representi, ha de moure tot aquest soroll. Sentir-se ofès és lliure, és clar, igual que riure-se’n. Però no sé per què la mofa al símbol d’un país o d’una religió ha de ser censurat. És una creença compartida per molta gent, un element cohesionador d’una societat, el que vulguis, però dubto que tal constatació esdevingui un argument vàlid per aplicar el corró miserable de la censura.

Fa uns anys, en un programa d’humor, Andreu Buenafuente va fer un seguit de bromes arran de la publicació d’un nou disc de Leonard Cohen, comparant la característica veu greu del canadenc al d’una criatura d’ultratomba, i va estrafer els moviments d’un zombi o criatura innominada per declarar tot seguit que aquell cantant li feia por, que semblava l’herald tenebrós de l’infortuni, tot entre les riallades del respectable. Tenint en compte que jo passava la meva època entusiasta de cuidar i venerar l’altar de Cohen, devia sentir-me ofès per veure la trajectòria de l’admirat reduïda a una gracieta sense suc, banal i previsible. Però erm vaig aguantar i em vaig estar de córrer cap a un tribunal. Que no es pot comparar, dius? Parlàvem de creences. Jo creia, crec, en la sublimitat de la música i la poesia de Cohen. Que no ho compartim a la Terra tants milions com fan els catòlics amb el seu credo, o que no li haguéssim muntat una Església, no ho fa menys respectable. També et diré, per completar la panoràmica de la meva fe, que en la més tendra joventut, potser ja t’ho he comentat algun cop, el meu sistema de creences basculava més o menys entre Bruce Springsteen i Julio Cortázar, i hauria tingut feina a ofendre’m per cada ocasió en què algú se’n devia burlar públicament, sovint esperonat per l’atreviment de la ignorància. O sigui que moca’t, Mateo, que l’èpica romàntica i naïf dels cantants pop o les històries de fantasia quotidiana d’algun escriptor argentí revesteixen, com la rojigualda, la categoria de ficcions ben subjectives, per molta sacralitat afectada que els vulguem conferir, i encara tenen molta més substància i et redimeixen infinitament millor que una tela de colors. A veure si no ens en podrem riure, de les banderes, la religió, del mort i de qui el vetlla. Ja fem prou, pel que fa a la bandera, havent d’aguantar un símbol que expressa la pervivència del franquisme. O no se sap allò de la bandera tricolor erigida per un govern legal, arraconada per colpistes criminals l’any 39? Massa indulgents que som, limitant-nos a riure amb la mocada de l’humorista.