Més humor encara
Insistint en el filó de l’humor que ja vam encetar fa un parell de setmanes, cal que els catalans presumim d’haver superat en gran part aquella actitud espantadissa i retrògrada, tan temorosa de Déu i guardiana convergent de les essències pàtries, que ens feia arrufar el nas (si no era que invocàvem indignats i amb escarafalls) quan ens tocaven els símbols sagrats ungits per l’imaginari pujolista. Encara recordo un episodi d’escàndol nacional en la meva època d’adolescent, quan en un programa de Televisió Espanyola conduït per Javier Gurruchaga que es deia Viaje con nosotros, un esquetx va provocar aparentment la indignació del poble pla: no en tinc presents tots els detalls, però s’ambientava en el vestidor del Barça, on uns suposats jugadors culers de gesticulació estrafolària i passada de voltes estrafeien un intent de sardana ridícula per animar-se, i acabaven acollint-se a la protecció d’una Moreneta que sortia d’un armari i parlava amb accent d’immigrant subsaharià, fins que no sé si l’entrenador del Barça o algun jugador prou observador irrompia en protestes desaforades perquè havia descobert, sota la disfressa, la identitat del mític porter N’Kono... de l’Espanyol. En resum, una bufonada en què tot anava a cabre en una trituradora delirant que se’n fotia alhora del Barça, la Moreneta, la sardana i el déu català que ho va parir. Gurruchaga va buscar per a l’esquetx, i l’apunt no deixa de ser interessant, la participació còmplice d’una companyia catalana: els Joglars. Com deia, tot superat, mal que li pesi al Boadella i al relat que té muntat.
Un grapat d’anys i unes quantes vicissituds polítiques i socials després, avesats com estem ja a tantes coses, l’emissió d’un esquetx d’aquestes característiques l’entomaríem rient més o menys i sense fer-nos-en mala sang. Vull pensar que hem assolit un estadi superior d’educació i dignitat, i sobretot, hem perfeccionat el noble art de burlar-nos de nosaltres mateixos. Ni tan sols cal que ens enviïn un programa des de Madrid, perquè espais com el Polònia, amb aquella irreverència aguda que no s’està de parodiar qualsevol personatge, situació o idea de l’opció política, ideològica o moral que sigui, venen a confirmar-ho. Arribats aquí, cal remarcar que no som pas un país perfecte i que quedem lluny de permetre’ns la complaença, però aquesta tolerància pel que fa a la qüestió humorística ja és un símptoma positiu. No s’explica d’altra manera que el presentador Toni Soler fiqués cullerada en la polèmica de la mocada a la bandera espanyola marcant les justes distàncies entre la manera com són alguns enllà de ponent i com hauríem de ser nosaltres: ni més ni menys que mocant-se sonorament amb una senyera catalana i aquí pau i allà glòria.
