Paraules que acompanyen
Probablement sigui la segona setmana de gener el tram més amarg de l’any. Una herència dels primers anys de la infància, quan l’esvaniment de les il·lusions nadalenques obria la porta a l’etern retorn de la rutina, les velles obligacions tot just aparcades unes tres setmanes per gaudir de l’engany d’una màgica festa petita, capaç d’encabir tanmateix el gran miracle, resguardada del fred i la inclemència i realçant així la naturalesa salvadora dels teus somnis de nen. També d’adult pots seguir un procés similar, si has projectat aquesta il·lusió en els teus fills i filles: ni que no caigui un sol regal per a tu, els acompanyes en el seu desfici i sents la davallada trista l’endemà de Reis talment com si tu també haguessis estat un espectador en la representació del somni.
Ben mirat, és un ròssec molt endins de l’ànima, que fins que no saps racionalitzar-lo a través de l’exercici higiènic de l’escriptura, et burxa sense que l’entenguis. Llavors, endut per aquest corrent diguem-ne de desànim indefinible, de melancolia, de spleen, busques refugi en la llum que desprenen les pàgines dels altres. La poesia esdevé un d’aquests refugis infal·libles si ja la coneixes, si has après a degustar el glop destil·lat de les paraules que potser no et redimiran però et faran companyia. Quan en tinc la necessitat, en situacions equiparables a la del gener agònic, torno als versos preferits, els dels pocs poetes que conec i que m’escalfen. Fa uns dies vaig recuperar el meu atrotinat volum de butxaca amb la poesia completa de Joan Vinyoli, que sé que mai no em falla (benaurats tots els que tinguem un agafador recurrent, sigui un sol poeta en concret o uns quants d’intercanviables) i em va parlar com si els versos els hagués escrit el dia abans i els hagués deixat expressament sobre la meva tauleta de nit. No em falla des que, en els llunyans anys de facultat, el vaig començar a llegir, enlluernat per la barreja de misteri intangible, proximitat, transparència i elusió que li era tan característica, per la sensació en definitiva de veritat fonda, i incitat, és clar, per les claus de lectura que ens brindaven docents entusiastes com l’admirat Xavier Macià. Poemes d’un dels seus últims reculls, Domini màgic, es concertaven de cop amb la buidor ressonant del cor (ara això m’ha quedat verament vinyolià), quan parla de les famílies de festa que van a passar el dia a les maresmes i se’ls atansa l’hora de marxar (“ara no tenen més que el sol delit / de retenir la tarda que ja els fuig / i tots la van mirant embadalits”), i al següent poema, baixen en cotxe al vespre per l’autopista sentint com el passat “és un dèbil crit fumós”, però que, en un concert harmònic entre el temps que fuig i el record que es manté, “tot és fluent i tot és permanent”, és a dir, canvia però torna. I la por s’enretira. “Qui vol res més que ser un home entre molts?”
