La mentida
Les fake news han existit sempre. Ja se les devien intercanviar, què sé jo, romans i cartaginesos a les guerres púniques per desanimar l’adversari. La primera víctima de qualsevol guerra és la veritat. Però més enllà de l’àmbit cruent de la guerra, tant el poder com les catacumbes perilloses de l’odi les escampen amb insídia. Repeteix una mentida fins a la sacietat i acabarà convertint-se en una veritat. Amb la màxima goebbelsiana per divisa, pots arribar a extrems insospitats de crueltat, cinisme i desolació. José María Aznar va inaugurar a Espanya una nova era amb l’alineament en la guerra de l’Iraq i les armes de destrucció massiva que no existien. A hores d’ara, encara no n’ha pagat cap factura, dels fenomenals enganys. La meitat dels seus ministres de l’“España va bien” es troben condemnats o encausats per corrupcions diverses, però per a ell altaveus ensinistrats repetiran que el país va viure la més gran i honesta prosperitat. I l’Urdangarin és una taca anecdòtica en l’entramat monàrquic que no té res de mafiós ni aprofitat. Internet i les xarxes les han magnificat, però les fake news sempre hi van ser. La culpa de tot la tenen els immigrants. Els catalans no saben fer altra cosa que demanar. Les forces policials no torturaven al País Basc. El rei era molt “campechano” i va salvar la democràcia el 23-F. Elaborades, sistemàtiques, dictades des de les esferes. Potser no són les que ara pensaves, aquelles que t’imagines amollades al Twitter per quatre arreplegats biliosos, digue’ls racistes o masclistes o ultres. El poder és el primer i més avantatjat fabricant de fake news. Les que esbomben per les xarxes els arreplegats són el resultat d’aquest corrent tendenciós i mentider que vessa des de dalt i no té aturador.
La mentida intencionada del poderós adoba el camp a Itàlia, a França, als Estats Units, perquè esclati i creixi imparable la llavor del totalitarisme: una planta amb tiges i fulles monstruoses que són la intolerància, l’explotació, el cretinisme, regada una vegada i una altra pels ressentits i els ignorants. Els embadocats amb Trump i LePen i Salvini i Abascal i Casado. N’hi ha més de fa quatre dies. Rafael Catalá, quan era ministre, trucava a l’eurodiputada del seu partit que havia patit aquell terrible accident del tren Alvia perquè no digués res en contra del PP: calia blindar la mentida que tot era culpa del maquinista. Al judici dels presos polítics catalans, els tres cotxes de la Guàrdia Civil davant la conselleria d’Economia, coberts d’adhesius i amb alguns vidres trencats, es converteixen via paraules del fiscal Cadena en “set cotxes devastats”: si la Fiscalia de l’Estat tira de fake, què hi podem fer, ja? Ens queda no resignar-nos, armar-nos d’escepticisme, bondat, valentia. Ens queda buscar. Llegir. Ens queda alçar-nos amb la força del residu de dignitat que no aconsegueixin arrabassar-nos.
