Sense significat
Una tarda ociosa de pluja parla de recolliment, un dia blau de primavera concita l’ànsia de viure. Cada sensació humana de caràcter profund, universal, troba un bon correlat en l’entorn, ja sigui per a la literatura, per a les arts plàstiques, per a la música. A vegades, però, un simple fenomen natural captiva per si mateix, amb un sentit que comença i acaba en la pròpia contemplació d’allò que passa. No sabem associar-lo amb res de transcendent, malgrat saber que la transcendència hi juga un paper per alguna banda. No li podem donar, en definitiva, un “significat”, però la seducció hi persisteix. Els paisatges, l’empremta característica d’una estació de l’any, el gest banal d’un amic que trobem incomprensiblement encantador.
Hi ha un misteri més enllà dels topants coneguts del món físic que crema i ens colpeix. Posem per cas que un matí clar d’abril, travessat d’un ventet fresc, esbarria enormes núvols blancs al llarg de la cinta llunyana del cel; entre aquesta i la línia abrupta de les carenes grises del Montsec, s’obre un gran badall d’un blau intens. O imaginem una estesa de blat encara verd sobre la qual aquest mateix vent dibuixa lentes i sinuoses onades. Aquestes coses no signifiquen res, a banda de la constatació de determinades lleis físiques i climatològiques. Volem insistir en el fet que hi ha una màgia. Una pura invenció nostra, d’aquests humans tan atemorits per la possibilitat del buit essencial? D’un “no res” a la pregunta sobre què hi ha més enllà... Un magnífic poema de Rosa Leveroni, poetessa sovint injustament oblidada en el cànon de la literatura catalana de postguerra, diu en uns versos del seu recull Elegies de la represa: “...podria / dir-te del rossinyol la meravella / el batec de la sang, ni la segura / dolcesa de l’arrel dins de la terra, / ni aquest plorar suau de les estrelles?”. La incapacitat, per inefable, d’explicar el que contenen aquestes imatges, que reforça constatant també la impossibilitat de conèixer “l’ardent misteri” d’unes ales d’ocell creuant el cel, “el fluir de la font”, o el “respir” de l’aire en una branca. Tot plegat, com anunciava el poema al seu inici, per il·lustrar la mateixa dificultat que suposa contestar la pregunta de per què s’estima algú. Com la màgia que desprenen els fenòmens descrits, també l’amor és inexplicable i d’una dolça i reparadora gratuïtat. Potser, insinua Leveroni, perquè “et tenia dins meu i ni sabria / ja veure’t com a tu”. Així mateix, els colors i les formes amb què topem cada inici de dia executen en algun moment preciós el pas de dansa que connecta amb la nostra música interior, allò que de sempre hem portat dins, harmònic i apassionat. Que és la mateixa sensació, digue-li màgia, digue-li somni, que ens pren quan hem cregut trobar la persona adequada.
