Encara les cançons
De jove, la música que escoltes et defineix, t’imbueix de la imatge que vols oferir, al mateix temps que t’inclou en el grup del qual vols formar part. És en gran mesura un gest d’afirmació, un factor clau en la consolidació d’allò que en deien tribus urbanes i que ara, desconcertat com estic (i pertoca) davant el nou mapa conceptual adolescent, no sé gaire bé quin nom donar. En qualsevol cas, una incipient visió del món, un principi de criteri si es vol esbiaixat i ingenu, una tendència en el gust personal que conforma la identitat, ha bategat en el fons de les dèries musicals juvenils des de l’eclosió de la música d’arrel anglosaxona que genèricament anomenem pop, una etiqueta sota l’enorme paraigua de la qual apleguem el ventall d’estils que, prenent la base ancestral del blues i el rock, ha derivat en una varietat vertiginosa de subgèneres. No sé fins a quin punt se segueix avui dia aquesta dinàmica, atesa la progressió esfereïdora de la mediocritat receptada a dosis massives a través de les radiofórmules, que són els infernals agents de la gran transnacional capitalista i musical de la vacuïtat absoluta. Em consta que perviuen joves dels que van a la seva bola desafiant, esquivant mass media i intents d’uniformització descarats. Però que són minoria. Una llàstima. Potser sí que, en aquest àmbit concret, assistim al final de la història. A la ingestió de la gran pastilla per a un món feliç i mesell. També és cert que sovint em deixo cegar pel prejudici. En el camp del pop rock en català més radiat i estès d’ara, em semblava percebre un to de seguidisme i inèrcia, sustentat per una perpètua actitud festiva que avança a cops de tòpic, en les lletres, i de seccions de vent passades pel filtre de la sobreproducció i el sintetitzador, en la música. Un hedonisme de saldo. I en gran part era una impressió equivocada. Després que al cotxe la pressió familiar em martellegés amb la repetició incessant de les cançons d’Oques Grasses, un d’aquests grups que jo posava al sac de la murrialla radiofònica, em vaig adonar que només calia furgar una mica per descobrir que eren estimulants i amb coses a dir. El goig de viure que transmeten és fondo, no tira de fórmules previsibles. Les capes de música disco que recobreixen les bases de reggae, d’ska, de rap o de pop kumbaià i que tendeixen a molestar tant els puristes, tenen el seu sentit i arrodoneixen la gràcia de les cançons. En saben. I troben entre la joventut aquell proselitisme que jo tendia a identificar amb èpoques passades. Cosa molt beneficiosa si el grup demostra tenir també cervell. De què parlen quan comencen una cançó dient “a contracorrent / com un estel que fuig”? Ahà. Més endavant queda clar: “Qui t’ha domesticat, / qui t’ha plastificat, / qui ha fet del mòbil el teu àngel de la guarda?”. No està malament per a les orelles de la nova legió de fans adolescents.
