La nova arquitectura

I va despertar el dilluns 27 de maig amb un canvi històric a la ciutat de Lleida. Ja em permetrà l’amable lector o lectora que interposi un apunt personalíssim en la valoració de la remarcable jornada electoral del 26; el cas és que un servidor complia anys, quaranta-sis, per ser exactes, i per primera vegada després de molts aniversaris consumats, la realitat em brindava un correlat brillant i molt exacte a la idea típica del canvi que suposa qualsevol pas d’edat. Jo he de fer balanç del temps passat i proposar-me les expectatives de cara al futur: la ciutat també n’ha fet el seu, de balanç, i ha decidit que després d’una quarantena llarga, ens hem d’espolsar la inèrcia, l’estancament, l’arribisme i l’estretor moral, i confegir la possibilitat d’un futur brillant amb els vímets dels valors republicans. Tant de bo. A mi, de moment, l’alegria de la nit electoral del meu aniversari no me la treu ningú. No conec personalment Miquel Pueyo, però sé de sobres, sap tothom de sobres, que el més que probable nou paer en cap és una persona culta, cultivada, catalanista i humanista, i que cal confiar a veure ben aviat la gestió municipal tota insuflada de les millors actituds que justament la sensibilitat i la formació cultural poden proporcionar al govern de la cosa pública. Que calgui fer-ho amb l’imperatiu dels pactes, sense la possibilitat d’aplicar-hi el corró de la majoria absoluta, té a més un efecte positiu i unes conseqüències interessants de comprovar, que podrien arrodonir la idoneïtat de la nova proposta: d’una banda, hi haurà l’aportació dels qui representen a Lleida l’antic partit hegemònic del país, obligat a la refundació, o reconversió i, per tant, a una línia d’actuació que té com a urgència fer net i treure’s llastos del passat; de l’altra, un partit jove i molt compromès i molt seriós, nascut i impulsat des de la base, que ha establert com a prioritat i raó de ser la regeneració ciutadana, amb la justícia social com a estendard. Com que en aquesta vida no es pot tenir tot, també s’ha de lamentar, i molt, la falta de representació dels cupaires. El seu anhel d’incidència social des de l’esquerra, acompanyada a més de la irrenunciable vocació sobiranista, hauria estat l’impuls definitiu per a les aspiracions del nou consistori. Què hi farem. Han picat prou pedra durant la darrera legislatura per considerar-los també artífexs de la materialització del canvi. I a vegades les circumstàncies no t’ho retribueixen de forma justa. La bona notícia és que aquests no es cansen de lluitar. Pel que fa a mi, a quaranta-sis anys i després d’haver-me fet mereixedor de contemplar molts canvis d’estació al petit redós lleidatà, no em queda sinó creuar els dits i esperar, per dir-ho com el nostre poeta, la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el seu sòl.