Resignació i humilitat

Passats un parell de mesos des de Sant Jordi, s’imposa la realitat: no has arribat a abraçar ni remotament el percentatge de llibres que et volies llegir d’entre els més sucosos que et presentaven a tot color i en profusió de lloances els vistosos suplements publicats. Encara que un servidor no s’hagi fixat mai el dia del llibre i la rosa com la cita inexcusable d’adquisició de lectures, perquè un se les procura quan vol, aquests suplements que proliferen durant les dates prèvies acostumen a servir-me com a orientació del que val la pena de destriar per a la temporada. Una pedra de toc. Una constatació de les coses. Això i allò promet i m’ho quedo. Evidentment, sempre acoto les meves aspiracions. Alguna coseta d’assaig (ui, les reflexions al voltant de la societat hipertecnificada, els imperdibles per poder alimentar cert sentit crític del present), la traducció d’un parell de clàssics literaris d’aquells a què és difícil resistir-se, una obreta de la qual ara tothom en parla, el caprici d’un (ni que sigui un) llibre de poesia. No per comprar-s’ho tot el mateix dia de Sant Jordi, òbviament, però sí per fer-se un esbós de pla de consum cultural per a les següents setmanes. I al final, res de res. Quan retrobes algunes pàgines rebregades del suplement pel bany, l’estudi o el dormitori, ho constates amb dolor, així com una altra certesa encara més punyent: la teva tria prèvia tenia sentit, perquè semblen títols bons. T’haurien permès un tastet, un fregament discret, aproximat, a la superfície de la gran saviesa que ara saps que ja no assoliràs mai. I que consti que només era un tastet. Potser sí que és maca i recomanable la síndrome del Faust, que es va vendre l’ànima al Diable per aconseguir la saviesa absoluta, però arriba a resultar tan desesperant per a la nostra vanitat intel·lectual que més ens valdria l’actitud que, de retop, aguaita per contrast, i que no és altra que la de la humilitat. Reconèixer que, no només no arribaràs a llegir ni saber ni opinar-ho tot, sinó que amb prou feines et serà donat al llarg de la vida copsar amb certa lucidesa una partícula de realitat d’entre els trilions de què esta formada. Ara em venen al cap la legió de tertulians, opinadors i experts que proliferen als mitjans de comunicació, que fan la falsa impressió d’haver-se llegit pel cap baix la meitat de llibres que existeixen al món, i de tenir una opinió formada i sòlida del Gran Tot, a prova de bombes, inamovible, convençuda. Que graciosos en la seva supèrbia. Jo ja sé per què no hi aniré mai, a una tertúlia, ni a pontificar per als oients: faria el ridícul quan algú em desmuntés el primer argument i, en la meva honestedat, no se m’acudís sinó reconèixer-l’hi. No paris mai de llegir, de pensar, de mirar i de seguir coneixent el poc que puguis. I segons com, no paris mai de guardar-te el que en treguis per a una ocasió millor.