Les distopies
Així d’entrada, no m’havien atret mai gaire les credencials de la novel·la Un món feliç, d’Aldous Huxley. Prou que sabia que es tractava d’un clàssic revestit d’excel·lència, que havia establert la primera pedra poderosa del pilar que conformaria aquest subgènere novel·lístic, tan fructífer en el darrer segle, de la distopia poc falaguera. Com que mai he acabat de resoldre el dilema entre les dues necessitats antitètiques que atien l’exercici lector de la bona literatura, això és, la del pur gaudi i la d’entomar les evidències crues de la realitat per fer-nos dolorosament més savis, no se m’afigurava un bon plat la història d’una humanitat assentada sobre la clonació, la fecundació artificial i les pastilles, malgrat que intuís la intervenció, per part dels personatges, d’alguna acció subversiva que alimentés la visió humanística i, sobretot, la intriga i el conflicte novel·lístic. En aquest sentit, em va seduir millor la possibilitat de Farenheit 451, de Ray Bradbury, que en el seu plantejament argumental d’interpretació i sentit més diàfans, brandava la bandera de l’òbvia heroïcitat en aquell bomber que es nega a cremar més llibres i desisteix, per tant, de formar part de l’engranatge estatal entestat a destruir els vestigis de paper de la cultura humana; un engranatge destinat a fer del món un lloc més ignorant i esclavitzat, i al qual s’oposa el protagonista rebel, amb la recompensa d’un desenllaç en la història que traspua poeticitat i suggereix una esperança per a l’espècie. El bon regust del final, d’altra banda, no apareix per enlloc en la desoladora experiència de 1984, de George Orwell, en què l’abraçada totalitària del Gran Germà aconsegueix anorrear els incauts protagonistes contestataris, probablement en un dels finals més desesperançats i tristos que un escriptor s’hagi empescat mai per a una novel·la. Però quanta veritat que conté la bona distopia inventada. I ara que finalment vaig decidir provar amb la de Huxley, anterior en la redacció a aquestes altres, m’adono que és probablement la millor, la més afinada, la d’inventiva més detallada, la més inquietant i probable. La família i els lligams afectius que han desaparegut del teixit social, la reproducció condicionada i en sèrie d’embrions separats per categories, les induccions hipnòtiques des de petits per encaixar en el rol social que se’ls ha assignat, aparells que desprenen música sintètica i perfums, la distribució massiva de les pastilles que et tornen dòcil i feliç...
En definitiva, la grandiosa i monstruosa metàfora anticipatòria de la nostra societat superficial: la de l’hedonisme urgent, la del consum i la productivitat desaforats, acrítica, hipertecnificada i hiperdirigida, medicalitzada, ignorant. Però no us faci por si buscàveu una lectura profitosa per a l’estiu.