La cançó de Rosalía
És interessant aprofundir en les actituds amb què s’ha rebut la bomba de la cançó de Rosalía en català. La facció dels diguem-ne conscienciats lingüístics s’ha mostrat entusiasmada. Val a dir que comparteixo, amb tots els matisos que calgui, aquest entusiasme: que una artista pop d’èxit mundial, de les que ara mateix es troben al top de les més conegudes i seguides, autèntica estrella d’abast internacional, bati rècords de visualitzacions al YouTube en un sol dia amb una cançó en català, és un fet per congratular-se’n. No queda clar en quina mesura esdeveniments d’aquestes característiques contribueixen a apuntalar per al futur la subsistència d’una llengua catalana minoritària i minoritzada, però una empenteta bé la deuen donar, ni que sigui per allò de posar-ne l’existència en el mapa mental de gent d’arreu del món; ja se sap que com més coneguda és una cosa, especialment en la nostra actual època hiperconnectada, més força se n’obté per plasmar-ne la difusió i defensar-la. Una cançó de Rosalía en català i la menció de tal peculiaritat lingüística en un titular de Rolling Stone: un granet de sorra a l’àmplia platja que caldria escampar.
Curiosa ha resultat també la reacció d’altres faccions, d’un posat tirant a enfadós, que no s’han estat de proclamar, a partir de la cançó i amb una vehemència una mica exagerada i sospitosa, la visualització inqüestionable d’una Catalunya que mostra, a través dels seus artistes internacionals, la seva realitat mestissa i sobretot bilingüe. De pas aprofiten l’ocasió per mirar d’esmenar la plana als que defensen una mena de monolingüisme oficial en català com a mesura per a evitar el perill de l’extinció. “Veieu, així som els catalans, diversos, bilingües, amb dues llengües perfectament compatibles i un futur garantit.” Ara bé, com a prova irrefutable de la idíl·lica situació, resulta una mica fluixa. Rosalía es troba instal·lada a l’estrellat musical amb un repertori monocastellà, estrellat al qual no hauria arribat mai amb el vehicle d’una llengua minoritària, i justament ara que en projecta en català als quatre cantons del planeta una (una!), el sol fet esdevé notícia d’esbombament massiu. Si això és propi d’un context social i cultural i lingüístic normal, és que la meva pobreta percepció es troba molt atrofiada.
Les dobles intencions de segons quins glossadors les carrega el diable. Ja no sé a què treu cap la insistència en el fet obvi que el castellà també forma part de la cultura catalana, i que malgrat tot a qui cal un suport decidit i exclusiu és al català. També he exposat clarament les raons per les quals m’encanta que Rosalía, cantant universal en castellà, hagi llençat un tema en català. Però combregar de nou amb les velles rodes de molí de la correcció bilingüista, no, sisplau.
