Mirar el món
A la Normandia francesa hi ha la ciutat de Caen, punt clau en la batalla posterior al desembarcament aliat l’any 44, i avui dia s’hi pot visitar el molt recomanable Memorial, que a banda de dedicar una àmplia secció al gran esdeveniment, també recorre els principals episodis que van marcar la Segona Guerra Mundial, així com els fets més significatius que en van ser causa i conseqüència. No es defuig que la derrota del nazisme es va aconseguir per la pressió combinada de dos fronts, i que si un es va obrir al nord de França amb el desembarcament, l’altre s’havia iniciat amb la desfeta alemanya a Stalingrad. Així doncs, la victòria més decisiva d’aquest segle contra el totalitarisme, contra l’encarnació estricta del Mal, va necessitar la contribució d’un altre règim que es caracteritzava també pel govern del terror, amb la figura sinistra de Stalin, perpetuat durant dècades per la legitimitat que li donava pertànyer al bàndol vencedor. Si hi afegim que, per accelerar la rendició japonesa que potser s’hauria materialitzat tard o d’hora, als nord-americans no els va tremolar el pols a l’hora d’arrasar dues ciutats amb la bomba atòmica i provocar l’extermini de més de dos-cents mil innocents, ens adonem que fins i tot aquella lluita justa i inevitable, en què es pot identificar clarament el bàndol correcte i identificar-se amb l’èpica que se’n deriva, va estampar àmplies zones grises enmig de la distinció entre el Bé i el Mal. Zones que injecten vergonya a la nostra memòria. També passa que arran de la conversa sobre fets històrics i universals amb la canalla, que et porta insospitadament d’un tema a un altre, arribes a la qüestió de, per exemple, per què els nord-americans han votat Trump si ha demostrat ser tan racista, masclista, classista, ignorant i groller. I mentre medites una resposta convincent, caus en el fet que aquesta elecció es produeix just després de la legislatura d’Obama, que apuntalava el seu discurs just en els bons valors contraris, i penses en la naturalesa exacta d’aquest estrany país conegut com els Estats Units. I et reforça en la idea de l’ambivalència d’allò que, en forma de símbol, país o relat, s’erigeix en cosa correcta. Com a involuntari reforç simbòlic, totes aquestes reflexions m’assalten a França, la grandeur que tantes aportacions ha fet a la cultura occidental (els principis fundacionals de la Revolució, els literats, els filòsofs, els artistes), al mateix temps que programava l’onada de xovinisme que va neutralitzar la riquesa de llengües i cultures que li acolorien la geografia, per una rara i esbiaixada idea de progrés i modernitat. Potser perquè les zones grises no poden sinó constituir part indestriable de la nostra desconcertant humanitat i obligar-nos a mirar el món amb dosis proporcionals de tolerància, escepticisme, bondat i crítica.
