Estrella de l'oest
És inevitable que en la columna d’opinió a la qual vaig decidir posar com a nom fix, ara deu fer una dotzena d’anys, el títol d’un clàssic de Bruce Springsteen, m’hagi referit algunes vegades a la seva música o la seva trajectòria. Recordo un parell d’ocasions pel cap baix, crec que coincidint amb entusiastes assistències a concerts a Barcelona, encara abduït al cap dels dies, quan m’asseia davant la pantalla a escriure l’article quinzenal, per la força i la convicció amb què el Boss dirigeix les seves litúrgies multitudinàries. Com que fent càlculs diria que l’última columna que li vaig regalar, en condició de peatge d’aficionat bossmaníac que disposa de tribuna d’opinió, devia ser al 2016 en el marc de la gira de commemoració del disc The river, ara tocaria posar-m’hi una altra vegada, amb perdó de l’amable lector a qui el rocker nord-americà no li faci ni fred ni calor. El to i l’enfocament avui, però, seran uns altres. L’aparició del nou disc, intitulat Western stars, ha reblat el que va sent una constant en la publicació de discos de Springsteen en els darrers vint anys: un entusiasme bastant acrític i desmesurat per part de l’església dels acèrrims seguidors, i un menyspreu igualment desaforat i prenyat de displicència amollat pels crítics indies i exquisits. Als fans no se’ls pot objectar res, justament per aquests entusiasmes poc fonamentats se’ls atribueix la marca de “fanàtics”; pel que fa als brillants crítics que, en la seva majoria han tancat files al voltant de la valoració negativa, potser caldria demanar-los un cert tractament profilàctic contra l’apriorisme i el prejudici. Encara que la recomanació vingui d’algú com jo, que llegeixo un pentagrama amb dificultats i mai he estat capaç de tocar cap instrument amb solvència. Potser com alguns crítics, ara que hi penso. El cas és que jo sóc gran aficionat al Bruce però no fanàtic, la qual cosa em permet parlar, suposo, des d’una sana equidistància. I la conclusió és que, si bé el nou disc no es pot comparar ni de lluny amb la grandesa dels clàssics springsteenians dels anys setanta i vuitanta, sí que esdevé el típic disc sòlid de bon escoltar propi dels grans genis populars que ja estan de tornada. Postals entre èpiques i desolades de deserts i carreteres, vestides amb orquestracions d’alè cinematogràfic, ideals per sentir mentre es va en cotxe sense rumb fix i la ment es rabeja en la piscina de la malenconia. Els crítics encara demanen al Boss, a la seva edat, que inventi coses. Com si no hagués deixat ja un llegat definitiu. Tenen una estranya mania, aquests crítics obcecats a marcar perfil: si omples un estadi amb setanta mil persones, ets massa popular, ets massa sospitós, i ells uns crítics massa bons.
