Tardor retornada
És tardor de nou i ell compleix la seva cita ineludible de benvinguda. Com cada any per aquestes dates, s’atansa al passeig del riu i mira, provant de comprendre el misteri periòdic de la decadència daurada i ocre. Enguany, però, no és una tardor com les altres; la presideixen mals presagis. Ara una faixa de llum esquinça el domàs violaci dels núvols i travessa a mitja alçada el badall ample i reconfortant que obre el pas del Segre, nimbant la silueta groga dels pollancres, i contradiu les ombres incipients de la tarda; un d’aquells moments de quietud tan embruixada, tan imprevista, que semblen desentendre’s de la successió natural dels instants que l’han precedit i dels que l’hauran de seguir, com una pintura fixa que assagés un eco per a la posteritat. La bellesa de l’instant no perdurarà, però li agradaria retenir la volatilitat del tresor de l’aire, acaronar-lo i guardar-lo com una promesa. Llavors torna a recordar que no afronta una tardor com les d’abans, i que la nit vindrà a la fi que, en pocs minuts, s’imposi. Aquesta nit n’hi ha molts que fa hores que l’esperen i la temen. Com ell, tenen la pensada de bon matí: la nit que em servirà per a la cerca, el refugi o el desconsol. I a mesura que el sol declina per cedir el domini del cel als tentacles liles de la tarda de novembre, s’entreguen a la idea i senten una mena de llibertat dolorosa. Llibertat perquè la seva voluntat s’imposa a la repetició dels dies, dolorosa perquè hi reconeixen l’anhel que de joves els empenyia a emprendre sols un camí que massa sovint els duia a no trobar ningú. En la soledat, però, també hi ha una certa voluptuositat, ni que sigui morbosa. Ell ho veu en l’espai del passeig de terra als seus peus, més avall de la barana, on el clapit d’un gos deixat anar ha estat l’única discordança momentània; en les fulles grogues escampades pels marges herbosos del riu com medallons esbarriats.
Qui necessita ningú, ara que ve la nit i les avingudes s’obriran immenses i fosques per acollir la por d’una aventura incerta. Les jornades que ens esperen poden ser la nit, una nit perllongada durant dies, sota l’ombra d’un blanc de mortalla de l’hivern cru i dolent, amb gent innocent a la presó, dansa de sabres, un cerimonial enquistat de desànim i indignació. La idea, tanmateix, arriba a temps de refulgir momentàniament com un llamp: ningú no està sol. La travessa serà llarga i poc falaguera; serà l’hivern dels nostres dies, l’hivern del país. Tant de bo la ràbia que daura la lluita en aquesta tardor dolorosa el suporti, l’embat de l’hivern, i torni en forma de primavera revolta i definitiva. Més enllà del pont, a l’altra banda de la ciutat renouera entre la boira, les llums es retallen durament.
