Una nova ficció
Un conegut rotatiu d’àmbit català dedica cada dia la doble pàgina central a una foto d’interès captada en algun lloc del món. Fa poc va prescindir del format característic i va dividir l’espai en quatre fotos de mides iguals relacionades amb la feina de l’Open Arms, que pretenien il·lustrar el drama marítim dels refugiats i els consegüents i encomiables esforços de salvament: dues mostraven diferents moments en les tasques de reparació de la sala de màquines, en una altra apareixia una de les persones rescatades en una missió, i una última deixava entreveure diversos migrants en una precària embarcació, que no es pot arribar a distingir, per damunt la corba d’una onada. Aquesta és la que resulta més colpidora, la de les persones aguaitant per damunt l’onada plomissa i inquietant, el mar gris d’acer que les envolta i sembla disposat en qualsevol moment a cobrir-les i endur-se-les al fons de l’abís immens d’una mort indefugible, anònima i terrible. Tranquil·litza saber que la imatge va ser presa des del mateix Open Arms i van ser rescatades, cosa que no es va esdevenir en altres situacions idèntiques repetides any rere any a la Mediterrània, en què no intervingueren uns braços que ho impedissin, ni uns ulls que en donessin testimoni. Des de l’abstracció que ens proporciona la posició d’europeus acomodats i amotllats al règim de la civilització, ens permetem indignar-nos i sentir una trasbalsadora empatia; però som realment conscients, al nivell d’allò que colpeja la mateixa pell i més enllà d’abstraccions, del patiment i la tragèdia que tenalla aquestes persones? Al capdavall, el que imaginem que deuen passar, i recreem d’alguna manera, pertany a l’àmbit volàtil de la ficció, un muntatge fals que malda per dir-nos la realitat. Potser atesa aquesta limitació, és bo que les nostres ficcions assagin noves possibilitats que ens puguin atansar al drama amb una força renovada. Una sèrie britànica de l’HBO, Years and years, imagina un futur proper, gens agradable i prou plausible tenint en compte els fatals indicis actuals, a través dels membres d’una família de classe mitjana de Manchester. Un d’ells, per un seguit de vicissituds desafortunades, es veu empès a fer una travessa pel canal de la Mànega equivalent a les terribles d’ara a la Mediterrània. De sobte, resseguint el camí d’aquell a qui reconeixem (un habitant del Primer Món, fill de l’antic estat del Benestar), la tragèdia se’ns abraona més íntimament. Hem caigut a la trampa que la ficció ens ha preparat i ens hem vist en un paper possible, de moment no esdevingut, que ens interpel·la. Sí senyor: la ficció va bé per distreure’s els vespres vagorosos entre setmana, però és molt saludable i educatiu que, de tant en tant, també et sacsegi i t’intranquil·litzi. Perquè tots podem ser migrants, a la Mediterrània i arreu.
