El nen de Mallorca
Durant el curs d’un professor de llengua catalana de Secundària sol presentar-se el moment d’abordar la diversitat dialectal. Més enllà de les diferències òbvies entre el dialecte que s’empra aquí i el de la resta del bloc oriental, es constata que no saben res de significatiu sobre aquesta diversitat. El que els expliquen llavors no els desperta un interès gaire remarcable, suposo que per allò del menysteniment tàcit a què la nostra societat ha sotmès els coneixements filològics. Accepten amb resignació la xerradeta sobre dialectes, mirant de retenir els més aplicats el que els pugui servir per al proper examen, i tal dia farà un any. El rossellonès els sona a exotisme de França endins, no estan segurs d’haver entès que es parla català en una indeterminada ciutat d’una illa italiana, dels valencians no se’n preocupen atès que molts semblen haver-se entestat a creure que parlen una altra llengua, i fan xe i diuen eixir. De sobte, però, el professor ha de parar esment en el mallorquí i se li acut d’utilitzar la falca humorística parlant de les “pilotes, i que en són de bones”, amb esforçar accent genuí de ses illes, i ja la tenim organitzada: connexió directa amb els alumnes, en forma de festa còmplice, riallades i escarafalls. El nen mallorquí Miquel Montoro és tota una celebritat digital, i aquesta referència ineludible de l’última tendència a les xarxes no els pot deixar indiferents de cap de les maneres. Per molt que a l’inspirat i sofert docent li vagi bé el fet, perquè prenguin consciència de la varietat lingüística de la nostra llengua i de passada interioritzin els trets principals ni que sigui d’un d’aquests dialectes, no acaba de tenir clar si el recurs és l’adequat. A aquest xicot tan franc i simpatiquíssim no l’exploten més enllà de la comicitat que suscita, circumstància no necessàriament desitjable per a la visualització de la llengua i la societat mallorquines; però sobretot, com gairebé tot allò que agafa notorietat als vídeos virals de les xarxes, potser no és adequat en termes educatius perquè es mou dins els paràmetres de la més absoluta superficialitat: s’entén que pel que fa al seu aprofitament, no al comportament i la parla espontanis i honestos del Miquel. Interioritzaran millor els alumnes adolescents la diversitat lingüística i els trets particulars dels parlants mallorquins gràcies a la notorietat del Miquel Montoro? O, per contra, els seus simpàtics vídeos es diluiran dins la memòria col·lectiva en pocs mesos, seguint la petja de totes les tendències efímeres i lleugeres de la xarxa? No és arriscat preveure que aviat, en matèria d’impactes virals, alguna cosa es prepara que podria arraconar el nostre divertit noi de les pilotes i la genuïnitat baleàrica. I conclourem que prendre mà d’algunes oportunitats de les noves tecnologies no sempre constituirà una mesura acordada amb el progrés. Ni amb la memòria.
