El poder
La història de l’entreteniment cultural ha avançat prou perquè no ens delim ja en exclusiva per les vides dels poderosos en les ficcions (televisives, cinematogràfiques, literàries) que més ens atreuen. Tanmateix, preval un substrat de l’antiga fascinació, una tirada per les grans històries protagonitzades per la gent important, com si ens alimentés un esperit equívoc que es mou entre la xafarderia, la morbositat i l’èpica. Sens dubte, el poder ha estat des de sempre un tema atractiu, tant per qui el persegueix com per qui sap que no tindrà mai la possibilitat ni tan sols remota de fregar-lo. Potser no hi ha cap altra passió que, en desfermar-se, en conciti i n’aplegui tantes d’altres, de les que acoloreixen el frenètic ventall de les passions humanes: allà on hi arriben els tentacles del poder s’hi dirimeixen també les atzagaiades de l’amor, l’amistat, la cerca d’un sentit, la idea del deure i el compromís, la transcendència, la por a la mort o la pura sensació del misteri ancestral de l’espècie. La gran patum que és Shakespeare ja ho va demostrar a bastament amb les seves històries pouades de les velles llegendes, o de les cròniques històriques, de reis, prínceps i d’altres majestàtiques personalitats.
Poca cosa hi podríem afegir. N’hi hauria prou amb la constatació d’aquest referent culturalment tan incontestable per evitar-nos la prevenció cap a personatges que, de fet, en el seu comportament i obcecacions no ens haurien de resultar tan llunyans. És cert que certa democratització en la història de la cultura, i la irrupció de la noció de realisme, ens han educat com toca en la recreació de personatges i temes que no hagin de pertànyer a l’esfera de la gent poderosa i guapa, però al cap i a la fi aquesta, vulguis que no, també pertany a la realitat i esdevé d’allò més il·lustrativa per explicar-nos. La sèrie del moment que no em venia de gust veure, justament per l’aparent desconnexió de la realitat immediata, malgrat la publicitat de moltes distincions i molts elogis de la crítica, era Succession d’HBO, que se centra en les vicissituds d’una d’aquestes famílies que tallen el bacallà a escala planetària, carregades de milions, i que venen a representar aproximadament l’1% de la població mundial. La problemàtica que, a Succession, els acabarà portant a la ruïna és la mateixa que la nostra; mireu-vos-la si no: l’ombra castradora de l’autoritarisme patern, l’egoisme i l’ambició desmesurats, l’anquilosament dels vells costums, l’arribisme, la vanitat. Ni la poderosa família Roy, propietària en la ficció d’un gran conglomerat empresarial de comunicació i entreteniment, ni nosaltres espectadors, som lliures d’aquestes rèmores. Queda la reflexió final, d’allò més inquietant, sobre els dimonis prou recognoscibles a les mans dels quals hem cedit precisament el control del món. I d’això convé que ens previngui també la bona ficció.
