Tecnodependent
Jo em pensava que no, però sóc un animal dependent de la tecnologia. Si més no, es pot aplicar per a mi l’assumida màxima segons la qual la tecnologia crea les necessitats que abans no teníem. Me’n creia deslliurat perquè és cert que mai he estat gaire pendent del telèfon mòbil, ni he patit l’entusiasme instantani i reactiu de tants tecnòfils davant l’aparició d’un nou giny o una nova aplicació revolucionaris, i fins i tot m’he mostrat reticent a implementar els avenços digitals en camps que m’interessen per professió o afició; digue-li la tirada per la zona de confort. El cas és que, malgrat la sostracció a les temptacions dels mòbils i a la selva colorista de les aplicacions, la tecnologia em té engrapat. Necessito que al televisor de casa meva no em fallin el parell de plataformes digitals a què estem subscrits.
Des que tenim un televisor d’aquests intel·ligents, som nous exemplars de la raça extensíssima, previsible i ordinària dels consumidors de sèries. Noto que la derrota no és completa: no em passa com a antics còmplices a qui l’afició per les sèries els ha fet perdre el llegir; encara acabo novel·les i recordo versos alats. Tanmateix, el problema enquistat del wifi deficient a casa em té abocat a un mal humor impenitent i constant, que no havia sabut traslladar com a client indignat a la companyia telefònica fins que hi vaig trucar per trentena vegada. Hauria pogut viure entre les novel·les, la dramatúrgia immortal de Shakespeare, la filosofia i les dolceses líriques dels vells poetes si no hagués irromput l’època daurada de les sèries, si no ens haguessin seduït la immediatesa i les assequibles quotes de subscripció del magatzem immens, oceànic, de la ficció audiovisual. Resulta evident que si em traguessin els llibres i em mantinguessin les plataformes quedaria desolat; el més sorprenent és que a la inversa, ara mateix, també hi quedaria. Sóc nou dependent, subtil esclau, de la tecnologia. No em deleixo per la nova ocurrència dels de la poma mossegada ni per l’aplicació més moderna, però necessito la ficció en plataforma digital.
La tecnologia atrapa per on sap que pot a cadascú. Si ja m’he llegit dos actes d’ El rei Lear, res millor ara que passar a un capítol de Succession. No viure amb l’expectativa de les dues opcions em faria sentir coix. I així m’horroritza la perspectiva d’anar coix quan una connectivitat intermitent —maleïda companyia— fa perillar el visionat de la sèrie. Cap problema que al nostre món hipertecnificat i hiperconnectat no s’acabi resolent havent de pagar, a tot estirar, la buidor de dos dies sense ració de capítol; jo igualment m’abono a l’escarafall.
Som incorregibles hedonistes, addictes revoltants i resignats, carn manipulable, infants empedreïts. Però hauré de venerar David Chase per haver creat The Sopranos.
