El somni

La poesia i les cançons són amarades de la paraula somni, com a sinònim de desig anhelant, projecte quimèric, il·lusió de sentit màgic. Hom consigna el somni com el mapa inexistent que s’ha cosit amb uns pocs vímets preciosos del passat i unes poques devocions, fins a figurar un país benaurat que habitem fugaçment algunes nits i on no existeix consciència de mort ni de temps.

Els paisatges intervenen en l’articulació d’alguns somnis. Tothom els aixeca sobre la visió remota d’un pati d’escola, un camí polsós a l’estiu travessat de bicicletes, els murs d’una nit tancada que són llepats pel foc de camp. Jo situo un d’aquests paisatges en algun quadrant del mapa de somni que estigui cosint i contemplo com s’hi irradia, com s’escampa pels marges des del seu raconet, fins a envoltar el centre del somni i emmarcar-lo i dotar-lo de profunditat. He de reconèixer que, malgrat el color conegut del paisatge, el somni que s’hi acull continua sent no real. I moltes vegades això passa perquè el paisatge ja no existeix. Ara hi passa una carretera o hi han aixecat un edifici. Han arrencat uns arbres o s’hi han obert terraplens. Hi han anivellat uns trams antany costeruts o l’han parcel·lat amb la insolència dels tiralínies. Un dels motius il·lusionants quan, fa cosa de tres anys, vaig ocupar plaça de docent a l’institut on havia fet el batxillerat d’adolescent, era el retrobament amb un espai de la meva personal mitologia, el marc recurrent de tants somnis. Però vaig haver d’entomar la decepció de veure l’espai transformat. Quan estudiava, el pati d’esbarjo era una ampla esplanada de terra que s’anava perdent al fons de la vista fins a morir en un bosquet que confonia els límits de l’institut i els de les hortes del voltant. En tornar-hi vint-i-sis anys després, tot el pati havia estat pavimentat a excepció del perímetre, un mur s’aixecava a cada banda per delimitar el recinte, i al fons del bosquet on tan sovint ens havíem aventurat no hi quedaven arbres perquè tancava l’espai el nou edifici de l’escola de Primària.

La retribució del somni és personal, és egoista. Des del punt de vista pràctic la transformació del lloc millorava les condicions antigues: el pati oferia més variants d’esbarjo, era més segur, i els alumnes de l’escola disposaven d’instal·lacions pròpies. Vaig recuperar-me de seguida de la petita decepció. I a mesura que passaven els dies, aprenia a reconciliar-me amb els nous topants. N’hi ha prou d’assumir la naturalesa fantasmagòrica del vell indret, percebuda sota els estrats del temps, per seguir nodrint-se del somni. En alguna hora morta a mig matí baixava al pati a prendre l’aire i sabia que no m’asseia al mateix banc ni em resguardava la mateixa ombra; el desfici de la meva adolescència i joventut havia durat un instant en l’escuma feliç i dissolta dels anys.