Vent, no t'ho enduguis
No impugnaré les principals motivacions que, ja fa una colla d’anys, ens van dur a establir els principis d’allò que es coneix com a correcció política. És obvi que les inèrcies culturals i els prejudicidis acumulats al llarg dels segles van carregar de malícia l’ús de les paraules, i que en la modernitat condicionada pels drets humans urgia un repensament del llenguatge que mantingués el respecte invariable per l’individu universal. Ja se sap, allò tan manit, i tanmateix necessari, d’evitar la discriminació “per motius de raça, gènere, creences, orientació sexual, etcètera”. Dit això, convé remarcar que la deformació ridícula d’aquestes nobles intencions ens ha abocat a noves situacions lamentables. Ens ho hauríem de replantejar seriosament, mal que fos només per evitar que els fatxots rancis de sempre hi puguin sucar pa. Perquè, a veure, a què treu cap que alguna capdavantera plataforma de continguts digitals decideixi eliminar una pel·lícula com Allò que el vent s’endugué? Que mostra una visió indulgent del racisme? Em sembla que, juntament amb la icònica imatge de Scarlett O’hara imprecant retallada sobre un cel roig, és l’altra cosa que l’espectador mitjà té prou clara sense que hagin de venir a alliçonar-lo. Seguint la pauta d’aquesta lògica censora falsament progressista, avui mateix s’hauria de prohibir la Bíblia, ateses les atrocitats demencials perpetrades pel tal Iahvè a l’ Antic Testament. O deixar de publicar traduccions de la Ilíada, que glorifica la guerra i el fet que els guerrers s’enduguin dones com a trofeus. Buscar la igualtat i la justícia en el pla simbòlic del llenguatge i la creació artística és molt lloable, però no pel camí de tractar els destinataris d’aquestes creacions, és a dir tots nosaltres, com si fóssim menors d’edat, deixant que una elit de ments preclares i superiors dictamini allò de què podem gaudir. Segur que esdevé el camí més ràpid per esdevenir irredempts ignorants i s’aconsegueix el contrari del que tan benintencionadament i ingènua es pretenia: prou sabem que la injustícia i la crueltat es nodreixen de la ignorància. Per a les generacions que vindran, jo vull un món més pacífic, més just i definitivament humà. I aquestes generacions no haurien de viure en la ignorància d’ Allò que el vent s’endugué. La sensibilitat i el sentit del que és bo i just en el futur no pot venir de la prohibició, sinó del fonamental acompanyament de la contextualització, que és coneixement històric; del desenvolupament del sentit crític, que ajuda a entendre i actuar, i òbviament, de la valoració i el reconeixement del que és artístic. Si no, la pruïja de voler fer-nos a tots refotudament bons i sense màcula, ens deixarà a mercè de les tiranies i les servituds de sempre, dels fatxots rancis que ara riuen de les ocurrències delirants dels políticament correctes, com hienes interessades.
