La Bernat Metge

Fins i tot en la història d’una cultura com la nostra, feta de tantes misèries i claudicacions de resultes de la persecució i la intolerància i també (per què no dir-ho) la curta volada pròpia en els moments crucials, es produeixen petits miracles que acaben dignificant-la, dotant-la d’un prestigi que, atesos els esdeveniments fatídics, no us hauríeu atrevit a aventurar-li. I així passa que, pels volts dels anys vint, apareix una flamant, exhaustiva i constant col·lecció dels clàssics grecs i llatins en versió catalana anomenada Bernat Metge.

Justament un llibre del solsoní Raül Garrigasait que va sortir a principis d’aquest malagradós any pandèmic (pendent, ho confesso, de llegir, no per manca de ganes) intitulat Els fundadors i que ha rebut les lloances de la crítica, es dedica a recrear les circumstàncies en què va aparèixer la col·lecció i la participació dels tres personatges que en van ser artífexs: Francesc Cambó, Joan Estelrich i Carles Riba; els dos primers, ingènuament i fatalment convençuts que la sublevació del 36, a més d’esborrar les veleïtats revolucionàries que avorrien com a insignes homes de dretes, no malmenaria la pervivència de la llengua i la cultura catalana; el tercer, l’insigne Riba, el gran humanista que va aportar a la col·lecció tota la seva sapiència humanística i que va saber entendre la magnitud del desastre imminent. En qualsevol cas, de les tensions del context i de les personalitats que ho validaren, en va sorgir una de les col·leccions de clàssics grecollatins més preuades i magnífiques, en aquesta pobra i arraconada llengua nostra.

Els lloms dels volums grocs o grisos, sovint gastats i descosits pels anys, decoren encara els prestatges de moltes cases, i ens parlen d’allò que vam aconseguir: la nostra comunió decidida amb la gran cultura universal, des de la particularitat d’un raconet de la Península. Feliçment, de l’empenta d’un grup de gent comandada pel ja esmentat Garrigasait, es comença a procedir a la reedició dels volums de la Metge. Hi ha hagut un primer llançament amb els volums de la Bernat Metge essencial (Homer, Plató, Sòfocles, Virgili, Ciceró, Sèneca), en boniques edicions econòmiques, que mantenen l’acarament de la versió catalana amb l’original però sense l’aparat crític, amb la reducció de les notes i la revisió estilística de les velles traduccions, tot encaminat a fer la lectura més alleugerida, més incitadora. Si la reedició d’essencials es va engrossint i difonent, al mateix temps que es manté, a les nostres principals llibreries, el racó per a l’exhibició llustrosa de tots els volums, no s’haurà perdut tot, ni per al concurs de la llengua catalana en l’esdevenidor universal de la cultura, ni per a les nostres sensibilitats necessitades de la saviesa fonamental, que va ser vessada fa molts segles en el cor de la civilització en forma de paraules gregues i llatines.