Sobre sectarisme
El interlocutor con Europa es España”, diu el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, arran del fet que el vicepresident de la Generalitat s’adrecés a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, en anglès; d’aquí s’infereix, segons la seva gens supremacista idea, que si es tracta d’Espanya es parla en castellà, i punt. Va tenir l’estrany detall d’afegir, suposo que per accentuar la presumpta gravetat de la qüestió, que l’anglès és la llengua d’un país que vol marxar de la Unió Europea, un reduccionisme a l’alçada probablement de la categoria intel·lectual del personatge. Afegim-hi les recents declaracions de l’inefable Manuel Valls, aquella romanalla política que busca la notorietat i el relleu que no li volen donar a França ni enlloc servint-se de titulars cridaners confegits a partir del deliri o la mentida flagrant. “Al voltant del català i el basc, hi ha una lògica sectària, d’exclusió, d’expulsió”, diu tot campant. Com si aquestes llengües, palesament minoritàries i minoritzades, s’haguessin convertit de cop i volta, per miracle d’una inversió impossible de termes, en els agents genocides del pobre castellà, tan improbablement amenaçat arreu. Una broma pesada, vaja. No voldria dedicar-me a l’exercici esbiaixat de prendre l’anècdota per categoria: em remeto a totes les “anècdotes” acumulades al llarg dels últims quaranta anys en democràcia per permetre’m la generalització, adornar-la amb el colorisme de les dues més fresques i repetir el que a aquestes alçades ja hauria de ser una obvietat: tenim una llengua amenaçada, menystinguda, molesta, odiada. A una llengua perdurable, que gaudeixi de la plena autonomia de la seva existència sense haver de demanar-ne el permís, ningú gosa dir-li aquestes coses. Ens les foten de totes bandes i encara la gran claca ibèrica ho aplaudeix. Busqueu alguna evidència filològica (això és, documentada i tractada amb el rigor acadèmic de l’especialista) amb la capacitat d’abonar teories conformes als exabruptes de García-Page o Valls. No en sabreu trobar ni una. Comproveu la solvència dels filòlegs en les seves recerques i conclusions (les més recents i recomanables, les de Carme Junyent en el llibre El català depèn de tu), i veureu quina és la llengua que corre perill d’extinció i que és l’autèntica víctima en aquesta història de supremacisme i odi secular.
Segons Valls el català és una llengua “sectària”, Segons García-Page, “el interlocutor con Europa es España”; òbviament, la una, grande y libre que, per no creure’s, no es creu ni la seva pròpia i sacralitzada Constitució quan ens engalta aquella frase de conveniència, amable i conciliadora, referent al respecte i l’especial protecció que mereixen les llengües d’Espanya que no són el castellà. Cal suposar que els pares espirituals d’aquests ínclits bel·ligerants ja es petaven de riure quan la redactaven.
