Una decadència
Encara recordo aquella bonica menció de Catalunya com un oasi, on semblava que la gent, tan culta, desvetllada i feliç, treia un cos i mig d’avantatge, pel que feia a civilitat, a les Espanyes convulses, crispades i carpetovetòniques. L’avançada d’Europa, com ens agradava pensar. Van haver d’irrompre diverses coses per desmuntar el mite i evidenciar les vergonyes latents: la crisi econòmica, la caiguda d’un miratge pujolista que deixava al descobert la brutícia moral de tota una xarxa clientelar, el desengany galopant d’un tripartit que no va poder o no va voler plantar cara al company socialista en la seva complicitat amb la involució espanyolista, després d’haver-nos promès un nou Estatut inviolable. Vam aprendre la lliçó de la volada curta, de la nostra pròpia mediocritat. Des de la retallada de l’Estatut hem tingut alguns cops de geni, com l’aposta pel procés sobiranista (mercès a l’empenta de base que va saber passar per damunt d’un president convergent i dubitatiu), o els pretèrits esclats de professionalitat dels Mossos, amb l’avui defenestrat major Trapero al capdavant, en els tristos dies dels atemptats del 2017 o l’històric 1 d’octubre. Després, un desert moral, una sagnia que deixà anèmiques l’èpica, la lírica i el mite. No vam tenir els líders que corresponia per fer navegar la nau amb convicció, intel·ligència o astúcia i valentia. Si el líder no està fet de la fusta necessària, es lliura a la improvisació, i les empreses grans no n’entenen, de pedaços i sortides per la tangent. No sé fins a quin extrem ho va intentar Puigdemont abans d’haver d’exiliar-se. No sé fins on va atènyer la intel·ligència de Torra per tibar la corda i plantar-se abans que l’inhabilitessin. Encara no entenc les intencions o les tàctiques de Junqueras, tancat a la presó, ni els encàrrecs als seus despistats companys de partit, que es dediquen a negociar a Madrid ves a veure què. No sé qui és ara el president de la Generalitat perquè no surt per enlloc a anunciar, proclamar o, com a mínim, aclarir res. Mentrestant, assistim a la confusió explícita d’una consellera de Salut que sembla seriosament superada en les seves divagacions, una web probablement gestionada per incompetents seleccionats a dit que deixen els autònoms en la més absoluta desemparança, i uns desaprensius que, tot captant prou bé la manca de respecte que s’ha guanyat la nostra principal i històrica institució de govern, es dediquen a empastifar-ne la façana amb pintura roja, mentre els Mossos que ens van treure del cul-de-sac i la por de fa tres anys ara ni hi són ni se’ls espera. Si això no és la viva imatge de la decadència, potser sí que baixi Aquell i s’ho miri. Perquè aquest és l’eloqüent correlat per entendre-ho: atemptat contra uns símbols als quals s’ha perdut el respecte, i una gernació d’empleats i ciutadans que abaixen el cap i consenten.
