Jugar i aprendre
Als que ens movem en el món de l’ensenyament, d’una bona colla d’anys ençà se’ns ha recordat sovint que la gamificació és la tendència: aprendre a partir del joc. La base sobre la qual se sustenten les bondats d’aquesta concepció de l’ensenyament em semblen indiscutibles; s’aprèn de profit, significativament o com li vulgueu dir quan és l’entusiasme que atia l’interès curiós que mena al coneixement; també se n’infereix que allò inculcat a desgrat no calarà en l’ànima ni l’enteniment de la criatura. Rebla la teoria la constatació de com ens comportem de ben petits a l’hora de conèixer: jugant. Poca cosa més a dir sobre la qüestió.
L’extrem que caldria valorar, d’altra banda, és aquesta necessitat esdevinguda gairebé obsessiva, redundant, de voler-ho ensenyar gairebé tot de forma gamificada (ves que no s’avorreixin, que es plantegin el coneixement com una dura consecució, àrida i sense alegries; no els expulsem anímicament de les aules, si us plau!). Si m’ho permeteu, una pruïja com aquesta ens aboca a la quimera absoluta, perquè d’una banda és prou difícil ensinistrar la ment docent en la tasca impossible de plantejar-ho tot com un pur joc, cinc dies –de sis hores lectives– cadascun a la setmana durant nou mesos, i de l’altra es desorienta els alumnes pel que fa a alguna evidència d’aquest coneixement que se’ls transmet, això és, la certesa que fins i tot la cerca i la formació intel·lectuals més plaents requereixen un sacrifici, un esforç que, en la mesura que el sapiguem entomar, donarà també la nostra mesura com a éssers humans compromesos, racionals, sensibles. Poseu-m’hi la metàfora rebregada de l’alpinista: l’exultació de conquerir el cim i poder veure la magnificència del paisatge des de dalt ha costat hores de suor i patiment.
El joc és una excel·lent forma d’entrada al coneixement, però el ple domini d’aquest coneixement el proporciona la constància, virtut no sempre lleugera quan s’ha de practicar. De nen, xalava amb uns soldadets que eren rèplica exacta i rigorosa dels de les guerres napoleòniques, i em vaig firar, aprofitant aniversaris i setmanades, la sèrie completa de la batalla de Waterloo. A cada capsa hi constava l’any en qüestió: 1815, un dels detalls que ja no se m’han esborrat de la memòria i que em permeten usar un referent que em fa de frontissa perfecta (llegint novel·les o assajos, preparant classes de llengua o literatura, veient pel·lícules) quan es tracta d’ubicar-me temporalment en el període tumultuós de les grans revolucions liberals, a cavall de dos segles. Penso en l’ensulsiada napoleònica, l’antipàtica restauració i l’apassionant entrada al segle XIX, i recordo els meus soldadets. Però amics i amigues, els venerables patracols decimonònics de La Cartoixa de Parma i de Guerra i pau reclamaven feina i valentia, sobradament compensada si n’abastaves el cim.
