Cara escapçada
Vaig llegir en algun lloc que des que la mascareta ha esdevingut un element quotidià s’ha disparat la demanda d’intervenció estètica per als ulls i voltants; abans la tendència era la boca, o galta o pòmuls, lloc on habitualment es concentrava la quinta essència de la sensualitat facial, però ara que han desaparegut aquests referents en la valoració dels rostres exposats a l’examen de la societat, a la implacable autoestima física que exigeix, i que la banda superior presidida pels ulls ha esdevingut l’única carta de presentació, hem hagut de canviar el paradigma. Òbviament, a molts no ens preocupa ni molt ni poc aquesta nova manera de modificar la primera impressió d’una persona. Ben mirat, no semblaria desencaminat orientar la copsada inicial de l’altre a partir dels ulls, si tenim en compte que se n’ha dit tradicionalment el mirall de l’ànima i altres fórmules naïf per l’estil: indiscutiblement, els ulls parlen, són eloqüents i representatius. Més que lamentar-nos per la concentració obligada en els ulls, que té molt de sugerent i revelador, cal lamentar-se de la pèrdua del llenguatge que representen les altres parts de la cara. Potser una boca sola no ens expressaria gaire cosa així en fred, i no parlem d’uns pòmuls aïllats del seu entorn, o una barbeta prominent o enfonsada, però la pèrdua d’aquests elements en l’elaboració del conjunt ens sotmet a tota mena de badades i mancances doloroses. M’ha passat, al llarg la pandèmia, de no reconèixer en un primer moment coneguts o fins i tot amics, i haver quedat com un maleducat o un indiferent. He conegut, inevitablement, gent nova des del filtre inicial i descoratjador d’una mascareta que no em permet captar-ne els matisos facials, aquells que defineixen amb concisió l’aparença que em permet fer-me’n una imatge i identificar-la sense dubte en qualsevol trobada posterior, fora de l’àmbit habitual en què ens trobem. Despistats, confosos, privats de la comunió entre cares completes. Potser el que expresso és una frivolitat, atesa la greu situació des del punt de vista sanitari i l’econòmic. Però convindrem que es troba a faltar, i molt, el consol reparador d’una cara sencera interactuant amb la meva i les altres. Quan ens permetem la llicència al voltant d’una taula per beure o menjar, sembla que s’obri un tros de cel que es tornarà a tancar amb el darrer mos o el moment d’aixecar-se. És clar que, de la mateixa manera que no podem celebrar el gran Nadal familiar en nom de la responsabilitat, per molt que ens dolgui, tampoc hem de pal·liar el nostre enyor de cares properes i amigues llevant-nos irresponsablement les mascaretes. Només volia dir que, com tantes altres coses, ara vivim per adonar-nos dels tresors que posseíem, els que ens feien humans i que haurem de redefinir amb justícia quan ens permetin desenterrar-los.
