Apunts del debat
Cada vegada fan més mandra els exabruptes biliosos dels catalanòfobs, quan aguaiten amb motiu de l’enèsima polèmica interessada per qüestions de llengua. El guió sobre la polèmica de l’ús del castellà en el recent debat electoral de TVE era tan previsible que comentar-ho ara seria desplegar una pura gramàtica de l’obvietat, de les que no aporten res de nou. Per això, cansat de bastir un argumentari que consistiria a repetir allò de què ja m’he embafat més enllà de la sacietat, em limitaré a acumular observacions esparses, per a la lliure reflexió de qui tingui la paciència de sospesar-les.
Primera. Sospitosa casualitat que justament en plena etapa postprocés s’aposti per allò que no s’ha fet en la vida, és a dir, que el debat dels candidats d’unes eleccions catalanes no es faci en català, i que, a més, disposant de professionals prou solvents a Sant Cugat, s’opti per portar-ne un de fora com a moderador presentador. Hi ha algú que busca precisament l’enrenou?
Més. No és pas que hi hagués un interès gaire gran pel debat a les Espanyes, com bé ho indica el ridícul índex d’audiència fora de Catalunya. I no crec que es degui al rebuig pel fet que alguns candidats no volguessin parlar en castellà. Volien canviar l’idioma habitual amb el pretext que així el podria seguir un gruix de població a qui no interessava en absolut. Canviar per no res. O sí. Per mala intenció.
Seguim. El ciudadano Carrizosa, en consonància amb d’altres d’igual pensament, assegura que els candidats que volien fer el debat en català odien Espanya; de la qual cosa se’n deriva que no deuen considerar el català una llengua espanyola. Gràcies per l’aclariment. És un instrument infernal que pertany a algun erm monstruós i estranger fora d’Espanya.
Una més i prou. Si s’hagués seguit la pauta instaurada de fer-lo en català, el candidat ciudadano, el de Vox i algun altre m’hi jugo el que vulgueu que haurien usat majoritàriament el castellà, sense que els ho repliquessin o qüestionessin. Se’n desprèn, per tant, que la plantada dels candidats independentistes al castellà consistia només a reclamar que ells en concret es poguessin expressar en català. Als altres no els prohibien res, no els sotmetien a l’exclusió, cosa que els de l’altra banda sí que van pretendre.
I tot i que ara ja m’aclaparen les ganes de callar i deixar-los amb la seva indigència intel·lectual, no em puc estar de riure quan segueixo sentint els seus fatigants anatemes de «provincians», «maleducats» i malbaratadors d’«oportunitats». Perquè es lliuren a la més risible i escandalosa mostra del llautó supremacista. Ah, que bonica la diversitat lingüística i la igualtat, però només una és la llengua moderna, útil, intrínsecament superior, a qui és deguda l’obediència patriòtica.
