Sebald
La primera referència més o menys aprofundida que vaig tenir de W.G. Sebald (1944-2001) va ser, crec, durant la lectura de la magnífica novel·la Gegants de gel que l’autor valencià Joan Benesiu va publicar fa cosa de sis anys a Periscopi.
Allà, entre el teixit de relats creuats per un seguit de personatges colpejats pels vaivens de la Història, que es troben als límits australs del món representats per la ciutat argentina d’Ushuaia, el narrador principal menciona el record dels espais desolats i les trajectòries erràtiques per part dels protagonistes que caracteritzen les obres de l’autor alemany, desaparegut prematurament als 57 anys a causa d’un accident de trànsit, quan ja havia assolit prou mèrits literaris per ser considerat un dels millors escriptors universals del final de segle. Dins el seguit de ressons suggestius que provoquen totes les novel·les bones (i la de Benasiu sens dubte ho era), em va romandre el de la citació a Sebald, i només va caldre que, des d’alguns mitjans i persones que fa un temps m’he pres la molèstia de seguir, s’anunciés la seva traducció al català més recent, Els anells de Saturn, una obra de 1995, perquè m’introduís en la seva prosa magnètica.
Aquest primer volum va sortir a Flâneur, l’exquisida editorial que no m’he estat de mencionar en alguna altra ocasió, i que feia un temps ja havia recuperat el que havia estat cronològicament l’última consecució de Sebald, Austerlitz (potser també la més popular), publicada originalment el 2001. La primera edició en català havia reeixit gràcies a Edicions 62, en traducció d’Anna Soler Horta, però segurament perquè va acabar descatalogada Flâneur va tenir el bon gust de recuperar-la i, per acabar-ho de reblar, de publicar Els anells de Saturn mercès a la mateixa traductora i consolidar l’arrencada del que han promès que serà la col·lecció Biblioteca Sebald en català a l’editorial.
I per què redundo jo en el que ja s’ha remarcat sobradament en mitjans culturals i literaris molt més fiables que aquesta modesta columna? Doncs perquè no em puc estar de confessar-me ja devot de Sebald havent-me llegit tot just aquestes dues obres, i encara més important, de sentir-me obligat a recomanar-ne la lectura. Hi trobareu el miracle creatiu que s’esdevé quan l’artista extreu de les marques del territori i del passat el clam ferit que ens redimeix com a espècie i ens fa sensibles.
I ho fa barrejant memòria, ficció i història a través de l’eix conductor d’un narrador-caminant que deambula, pateix, elucubra, recorda i somia. Al final som presoners d’imatges que ens interpel·len i fugen del seu sentit últim per tal que hi retornem més endavant i ens entenguem millor. Malgrat l’arborescència frondosa de les frases i la llargària dels paràgrafs, malgrat l’esforç que requereix, girem l’últim full amb la sensació d’haver-nos tornat una mica més savis, una mica més rics.
