Hi falta música
Vet aquí que avui em llanço a fer el meu article sobre música, la noble disciplina de l’esperit per a la qual he hagut de declarar-me negat des de sempre, malgrat me’n reconegui humil oient aficionat, i ja se’m perdonarà doncs l’atreviment. Amb prou feines llegeixo una partitura senzilleta, no sé extreure un so mínimament agradable i significatiu de cap instrument, ben aviat vaig oblidar la mecànica elemental dels dits sobre un piano.
Amb tot, em veig amb cor de defensar-la, la música, i d’identificar-la amb justícia com una damnificada –una més– d’aquest esbojarrat món utilitarista, presentista i superficial. Sens dubte en aquest mal tracte no hi hauríem d’incloure els grans productes mainstream vinculats a la música popular, exemples del concepte de producte en la seva accepció més negativa.
La música anomenada no sé si encertadament culta o clàssica o lírica és una inapel·lable ventafocs en tots els àmbits, i de retruc d’aquesta antipatia amb què han volgut presentar-nos-la, arrosseguem la nul·la valoració a què hem après a acostumar-nos quan se’ns menciona també la formació musical, així en general, molt vinculada als aprenentatges exigents. Ho veiem des de l’ensenyament elemental de la canalla a les escoles, on els esforçats docents lluiten contra la imposició de l’etiqueta dictaminada per la comunitat –la d’assignatura maria i lleugereta, poc computable–, fins a la displicència amb què ho entoma tot plegat la massa adulta.
És inevitable que en faci els pertinents escarafalls si parlo de qualsevol altre art, però l’especificitat de la música il·lustra molt bé els nostres mals.
No se’n parla prou, dels lloables graus de constància i disciplina que exigeix el seu domini. I no se’n parla prou perquè a la indústria, i a l’hedonisme pueril amb què aquesta ens aclapara, no li interessen tals valors.
En un món que la indústria controla i regeix amb pantalletes, en una mena d’hipnosi orgiàstica que només sap experimentar la immediatesa descontrolada, no els vinguis, als mandarins de l’oci capitalista, amb conreus lents de la sensibilitat, amb sedimentacions sàvies, amb gratificacions de llarg recorregut. Les pantalles no faran cap servei evolutiu al jovent –ja em disculpareu el traç gruixut–, però allà els hi deixem, ancorats.
Només l’esforç que suposa per a un adolescent l’accés a uns estudis de grau professional de música ja funcionaria com a argument imbatible contra tot aquest contuberni que glorifica les fames buides, la postureta alimentada pel màrqueting, la transcendència desmesurada que es dona als esdeveniments esportius. Es van alçant copes molt brillants i daurades, perfectament descrites en grans titulars, mentre persisteix, amb feina callada i menystinguda, el rosari de distincions musicals a tanta joventut descartada pels odiosos altaveus del negoci.
