Pagar és estimar
Tracta l’espai 30 minuts de TV3 un fenomen que ha pres volada durant aquest llarg període postconfinament: el de l’afluència massiva de gent de ciutat cap als espais naturals, molt sovint protegits o vulnerables, en un grau que n’amenaça seriosament la conservació. Sembla que, moguts per les ganes irreprimibles d’escampar i airejar-nos, de compensar les dures hores de restriccions, de pal·liar la manca de socialització i d’esbarjo que hem hagut de patir en una mesura tan excepcional i dramàtica, no se’ns acudeixi altra que aquesta fuga massiva, gregària i sense miraments, que malmet allò que valorem justament pel seu estat de conservació. La paradoxa és evident.
El moviment massiu mira de respondre a la necessitat que hem tingut des de sempre de trobar el lloc solitari i silenciós, que ens rescabali del tràfec quotidià i la lògica del ciment, i vet aquí que un cop hi som no hi cap una agulla, i quan en marxem, l’hem deixat ja a un pas menys de la degradació que el matarà. L’impuls de llibertat, de cura i refugi, cava la pròpia tomba amb una inconsciència desarmant.
Per tal de fer front al problema, alguns dels municipis on es troben aquests espais han optat per la taxa o el peatge. En aquest sentit, hi havia dues intervencions d’afectats força interessants; d’una banda, la del ciclista indignat que clamava contra la injustícia de fer-lo pagar per disposar d’un espai d’interès públic que hauria de ser d’accés lliure per a tothom; de l’altra, molt més reflexiva, ponderada i realista, la de l’activista ecologista que s’adona de l’inconvenient inevitable que suposa per als mateixos amants de la natura com ell reclamar que es passi per caixa; però és clar, per sensibilitat i compromís social ho ha d’acceptar.
La clau, sens dubte, és la inversió sobre el mateix territori de tota aquesta hipotètica recaptació, amb l’objectiu de disposar de recursos per conservar-lo. El pagament també estableix un filtre —la disminució de visitants— que ha de repercutir-hi favorablement, però encara es té poc en compte el que aquest filtre fa aflorar i que em sembla a mi que posa les coses realment a lloc: qui accepta el pagament es mostra com un bon aficionat i curador de la natura, algú que li dona un valor i per tant el paga. Així, el dibuix s’aclareix i resten en escena, sobre els espais protegits, la limitada quantitat dels mereixedors del tresor natural. Perquè a més no es pot argumentar cap mena d’exclusió per motius econòmics: l’import a pagar resulta irrisori si abans no has tingut problema a cremar bon tros de combustible per arribar-t’hi, o com passa amb el ciclista indignat, et pots permetre la mountain bike tan llampant i magnífica sobre la qual brames la teva indignació.
