No eren flors i violes
Ara que els nostres somnis més ambiciosos s’han convertit en foc d’encenalls, volen aplicar-se en la defensa de la llengua catalana. Han atacat, de moment només en el pla discursiu i teòric, dos fronts principals: la llei espanyola de l’audiovisual i la constatació que el català recula dramàticament a les aules malgrat la tan elogiada immersió.
Ja em permetreu la petulància, disculpable si ho sabeu entendre com el que és, una broma: sembla que m’hagin fet cas arran d’un article que vaig escriure fa una colla de mesos, quan mirava de cridar a conjurar-nos per salvar la llengua ara que l’horitzó de l’emancipació política s’havia esvaït. Però vet aquí, i segueixo amb la broma relativa, que en veritat no ho han fet per entomar aquest compromís cívic que jo reclamava, sinó per tapar-se les vergonyes.
Obviarem detalls com el fet que la negociació de la llei de l’audiovisual s’hauria pogut fer amb resultats moderadament òptims sense passar per la bullanga buida del Procés, i tantes d’altres coses a les quals el Govern espanyol s’apunta i segueix el joc per ensenyar-nos com ens perdona la vida. Centrem-nos en el pecat dels nostres mandataris catalaníssims, perquè ells han contribuït de forma significativa al desastre lingüístic.
De fet, qui ens ha enganyat una collada d’anys sobre el benefici real de la immersió a les escoles? Potser hom esmerçava massa temps a contradir les falòrnies que s’empescava l’espanyolisme ranci mentre la veritat, insidiosa, anava contaminant pel darrere i ens matava el català.
No hi havia flors i violes. El partit que mana també va prendre decisions estratègiques que s’han revelat fatals, com la defensa d’un bilingüisme que havia d’atreure els castellanoparlants cap a l’objectiu comú de la independència; ara es troba havent de contradir-se quan ha descobert que la sociolingüística t’estampa la veritat a la cara.
I afegim-hi la qüestió cabdal de la cultura, on també hi juga la viabilitat de la llengua: dècades de pujolisme van folkloritzar la necessitat cultural mentre l’alta cultura, la que defineix un país i de retruc dignifica la llengua que la vehicula, rebia misèries. Aquest és el pati que ens hem trobat, ben rematat per l’espanyolisme disfressat de fals cosmopolitisme pijo guai, que s’imposava a través dels sociates en els àmbits on aquests manaven.
No ens queda altra que la sensació que tornem a partir, gairebé, de zero. Clamant mínims com el d’una quota decent de català a les plataformes digitals, exigint un tracte favorable al món cultural, fent complir les exigències de la llei de normalització lingüística.
I sobretot treballant la base a les escoles: tornem-nos-les a mirar, vetllem-hi per la supervivència de la llengua, formem bons mestres que sàpiguen acarar aquest desafiament amb el compromís i la il·lusió que pertoquen.
