Aprendre
Circula la broma que potser d’aquí a uns pocs anys ens ho haurem de pensar dues vegades abans de travessar un pont nou amb el cotxe, no fos cas que l’enginyer responsable de la infraestructura hagi estat un d’aquests estudiants de les actuals lleves de secundària i batxillerat, a qui van facilitar el títol que no es mereixia fent-se perdonar, no re, un parell d’assignatures suspeses.
En contraposició ben incongruent a aquesta facilitat enlluernadora per assolir l’aptitud acadèmica, potser hi seguiran havent unes notes de tall a la selectivitat per a certes carreres que requeriran pràcticament l’absoluta excel·lència, amb la qual cosa respirarem més tranquils quan es tracti, per exemple, de posar-nos en mans d’un metge. No ens fem il·lusions, però: el procés de mediocritat galopant del sistema educatiu que propugnen els nostres governs des de l’àmbit legislatiu no sembla tenir aturador i n’haurem de pagar poc o molt les conseqüències en el futur, si no amb el metge, si amb la resta de coses. Començant pels que hauran de ser formats justament com a docents, perquè el camí que se’ls presenta per conquerir el títol habilitador pot semblar de tot excepte costerut i meritori. I un cop hem fet figa per aquí, la resta ve sola, que és com dir que s’ensorra tot el castell de cartes.
Formació deficient i manca d’oportunitats. Panorama ben poc falaguer si, a sobre, deixem treballar la imaginació i pensem com es rebran aquestes titulacions degradades en altres països, quan el nostre jovent hi hagi d’acudir per trobar la sortida que aquí se li nega. La jugada és perfecta per tal de condemnar generacions senceres a la precarietat, i permetre comandar el país als pocs privilegiats de sempre mercès a les referències que els hauran forjat les escoles privades i els màsters prohibitius a la resta de mortals.
Només un indici d’esperança es deixa besllumar entremig del panorama desolador, una conclusió volàtil, ingènua si voleu, temerària, però a la qual per grat o per força ens haurem d’aferrar: ara que arreu del país es tendirà a facilitar els títols de batxillerat i cicles (anava a dir regalar, ves el subconscient), ara que s’aplanarà el camí per sortir il·lès de la selectivitat en el major nombre dels casos i la pertinent acreditació formativa esdevindrà oli en un llum, potser podríem mirar de convèncer tants adolescents ansiosos que es deixin de preocupar per la nota –la nota ja arriba sola i fàcil– i se centrin, ara sí, a conèixer i aprendre, al que se’n diu formar-se de veritat, esperonats pel cuquet de la curiositas i l’autoexigència. Encara que només sigui per poder adonar-se, amb les eines del criteri propi i cultivat, la merda de país a què alguns ens volen abocar. Si almenys això els ho poguéssim fer entendre.
