El nostre odi
No és incomoditat, ni legítima indignació: ells han dictaminat que es tracta d’odi. L’esforç que suposa carregar-se de paciència, o bé claudicar, a l’hora de pretendre mantenir el català quan vas al metge, o quan convé deixar fluir la conversa davant un castellanoparlant empedreït; l’acotament mesell en què acabem caient, obligant-nos a ser nosaltres, els catalanoparlants, els únics i veritables bilingües, aquest consentiment esclau que a vegades vol revoltar-se, resulta que per ells és odi.
L’exigua petició d’un irrisori percentatge de català a les plataformes digitals també esdevé un odi desmesurat, la primera pedra en la persecució programada de la llengua castellana.
Desitjar sentir (o llegir, que posats a fer són molt millor els subtítols) una pel·lícula en la teva llengua materna, que a més diuen que és oficial i que, com a minoritària, ha de gaudir d’una especial protecció i bla bla bla, és una mostra de fanatisme integrista. És odi majúscul amb totes les lletres.Lamentar el retrocés preocupant en l’ús del català entre el jovent, al pati de les escoles i els instituts, als productes i els media que consumeixen, en el seu imaginari progressivament conquistat pel castellà, és una pèrdua de temps i una demostració palmària d’odi.A l’escola de Canet una família reclama una major presència del castellà, a l’empara d’uns partits polítics i uns col·lectius prou coneguts per la seva oposició frontal a la immersió lingüística i l’atiament interessat del conflicte allà on el conflicte no existia.
La queixa de la família afectada no passa ni per l’AFA ni el consell escolar, ni per cap dels conductes previstos: és servida directament als agents nefastos del rèdit polític partidista, als quals no importa en absolut l’educació ni la concòrdia. Davant la indignació per aquests fets, ens repliquen que això dels catalanoparlants, dels defensors de la immersió, no és altra cosa que odi.
Un grup de whatsapp de famílies dolgudes per la mesura, que pretenen fer-hi alguna cosa, es converteix en espai de desaforat odi. Una pintada en una paret del poble («Volem l’escola en català») és una incitació intolerable a l’odi.
La ira davant les tergiversacions i les mentides és odi. La mentida recurrent, la mala bava proverbial, la falsedat, s’han d’entomar perquè provenen dels defensors de la moderna Espanya, que combat l’odi impenitent dels catalans que parlen català i que, odiosos ells, desitjarien que se seguís parlant i no s’extingís.
Aquest és el nostre odi, per al qual se’ns acudeixen tot de conceptes alternatius de ressons més nobles. Tant és, que s’ho vagin creient, que és odi, perquè així no es faran al càrrec de l’autèntica profunditat i veritat del que sentim, i en no entendre què és no sabran derrotar-ho.
