Amarg vaticini

Visc just davant dels Camps Elisis i avui, mitjans d’abril, ja n’he vist els primers, no més de cinc o sis. Dormen al ras amb màrfegues o mantes, traginen bosses de supermercat a vessar de roba i estris de primera necessitat, no queda clar d’on venen ni tampoc se sap gaire què esperen. Avui un, presumiblement de fe musulmana, ha fet diligentment la seva oració de genolls sobre una de les mantes –la fe, en aquestes circumstàncies, sigui de la religió que sigui, sempre resulta corprenedora i desarmant–. Fa de mal dir si són sense sostre, de pas casualment per uns dies, o bé l’avançada dels primers temporers que s’escamparan al llarg de tot el recinte amb l’arribada de l’estiu; no se m’acut, per simple ignorància, per quines feines se’ls podria reclamar a l’abril, però en qualsevol cas, siguin o no cridats a l’activitat agrícola de Lleida i voltants, il·lustren el vaticini del que s’esdevindrà en cosa de dos mesos escassos davant de casa meva. Un quadre inalterable des de fa massa anys.

Anem prefigurant més detalls: davant del Pavelló Nou es disposaran els mòduls on se’ls podrà assessorar i hi haurà els serveis mínims de dutxes i lavabos; a dins el pavelló, l’estesa de gandules. Hi haurà queixes recollides a tots els àmbits mediàtics de la ciutat, queixes del pelatge i el color més diversos, i l’ajuntament mirarà de treure pit pel que fa a sensibilitat social dient que han establert les mesures pertinents per a dignificar les condicions de vida d’aquestes persones; s’estalviaran l’adjectiu mínimes.

Es concedirà renovat caliu al debat de l’alberg per a temporers que hi havia planejat al barri de Pardinyes, i mentrestant, des d’aquell altre racó de la ciutat, algú no se sentirà al·ludit o, encara pitjor, muntarà l’enèsima pantomima presumptament veïnal que en rebutja el projecte i reclama no sé quina cosa d’una residència per a gent gran. Vergonya considerable. Una ciutat, una comarca, referents i clau de la pagesia i la fruita dolça, que no té unes permanents instal·lacions aptes per acollir la massa humana temporera que cada estiu, indefectible, n’inunda parcs i places: perquè algú no veu bé que construeixin aquestes instal·lacions a prop de casa seva; perquè ha escampat una por, amanida de mentida i bilis, que pren la forma del mal dissimulat racisme.

És la història de sempre, però com totes les històries, cobra sentit gràcies als personatges bons, que lluiten en l’àmbit de l’acció immediata cada estiu, i en la palestra pública i política durant tot l’any: només cal pensar en la bona gent de la Plataforma Fruita amb Justícia Social o qualsevol altre agent de la llarga corrua de voluntaris desinteressats de la ciutat. Els únics garants de sostreure’ns, com a lleidatans i ponentins, del fons d’aquest incipient marasme de misèria ètica i humanitària.