SEGRE
Eduard Roure

Eduard Roure

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

Tot i recordar-me ja de ben jove alineat amb la causa lingüística del català, els primers grups musicals que em van agradar, a causa d’aquella necessitat adolescent de projectar i reforçar tant la pròpia imatge com els neguits existencials, cantaven en anglès o en castellà. No ens queien pas els anells, tractant-se de música espanyola i sent nosaltres de la corda indepe, per escoltar Nacha Pop o Duncan Dhu, o quan derivàrem cap a la tendència hard, per les descàrregues glorioses de Barricada, Rosendo o Los Suaves. Perdonàvem i ens lliuràvem a la devoció de grups catalans que cantaven en castellà com El Último de la Fila, Loquillo y los Trogloditas o els lleidatans Rosas Rojas, i establíem un higiènic acord o conciliació entre la nostra vena reivindicativa resistencialista i la necessitat de gaudir de música popular juvenil de qualitat. Amb l’entrada dels 90, és clar, el boom del rock català –Sopa de Cabra, els Pets, Sangtraït– va omplir un buit que, més o menys conscientment, havíem notat que faltava per omplir, però vam seguir acollint amb entusiasme les propostes en castellà que ens abellien. Digue’ns contradictoris, però la vida s’ha amanit sempre, inevitable, amb una salsa ben lligada de contradiccions. Ve a tomb, amb perdó, tot el circumloqui d’experiència personal per bandejar els apriorismes que algú es pugui fer sobre mi o els companys de generació quan abordo el polèmic tema de la Creu de Sant Jordi al grup Estopa. Aquí ho tenim coll avall, que el pop-rock català d’expressió castellana fa anys que ha arrelat i es difon, tant que fins i tot nosaltres, els del morro fort, hem estat sorpresos corejant a ple pulmó en alguns concerts en la lengua del imperio. El que ja hauria de fer de més mal passar és la mediocre i covarda rendibilitat política que –es veu d’una hora lluny– pretén obtenir el Governet de torn concedint aquest guardó al simpàtic duo de Cornellà.

A mi fins i tot em sap greu per ells, que s’han vist enmig del foc creuat sense haver-s’ho buscat gaire. I el que resulta notòriament risible i indignant, a parts iguals, és el discurs mediàtic compartit sobre la conveniència de reflectir la «pluralitat» cultural i social del país, que suposadament els Estopa representen tan bé. Indigna perquè t’adones que només quan es tracta d’elogiar la cosa en castellà s’enarbora l’estendard de la «pluralitat», com si la cosa en català guardés, per contrast, només les essències de la uniformitat tribal. Veritablement hauria de ser a l’inrevés: on s’és vist que la llengua majoritària, imposada, dominant, la que vehicula històricament la colonització, sigui la que presenti els galons de la “pluralitat”? Una nova mostra, i res més, del nostre mortífer acomplexament i el nostre impuls mesell per fer-nos perdonar. Tot ben servit i gomboldat pel nostre Governet.

tracking