Els misteris

Cada estiu m’assalta el propòsit d’escriure una mena de dietari extravagant que no acaba mai d’arribar a bon port. Es tractaria d’abordar els àmbirs recurrents de les vacances d’estiu –platja o muntanya, tardes de xafogor, migdiada destructiva– des d’una òptica fantasiosa que li arranqués l’angle inadvertit, inèdit. Massa intensitat de feina per al marc de desídia que provoca la canícula. És un objectiu en vaga correspondència amb un projecte que vaig intentar molt de jove, en les meves primeres temptatives literàries. Provava de fugir de les deliqüescències adolescents substituint l’expansió confessional típica de l’edat, tan excessiva i impostada, per les imatges que la imaginació, la intuïció o el somni em volguessin regalar a l’hora d’explicar qualsevol inquietud. Imatges literàriament felices, fortes, originals. Els pocs paràgrafs que vaig aconseguir embastar eren horrorosos. Encara recordo una de les primeres imatges que em va assistir tal com jo desitjava –intuïtiva, sobtada, refulgent–, malgrat no acabés duent-me a res.

Cal imaginar-se una visió aèria d’una platja concorreguda en temporada alta. La llarga franja groga de la sorra, com un traç no prou convex d’immensa mitja lluna, atapeïda d’incomptables puntets bigarrats que són els banyistes i les tovalloles i els para-sols i els tendals. En la visió estàtica des de les altures, l’escampall de puntets es dispersa endins de la gran extensió blava i verda del mar, traçada de fines escumes blanques. La vista d’ocell, a mesura que es decanta mar endins, veu com es va espaiant la presència de puntets banyista, cada cop menys, ara només dos d’isolats com un mal presagi, una mica més endavant un de sol de massa intrèpid, després ja l’omnipotent res blau.

L’ocell reprèn la visió de conjunt, i veu que tot plegat és una reunió de criatures abocades a la hipnosi del gran misteri, aplegades en la litúrgia inefable del mar, com si el mar els digués vine, vine, i alguns gosen plantar-se al llindar del misteri, una mica més a tocar del misteri, fins que el darrer valent clama non plus ultra, i l’ocell que va ser la meva imaginació comprèn l’aplec gregari que sotja el mar anhelant una brisa del profund inhabitable, la gernació que avança temorenca per copsar-lo i acaba trencant files en un degotall constant de retirades. Perquè vivim abocats al misteri i a la immensitat, de tant que ens agrada, i no hi entrem, de tant que ens espanta. El mateix esbalaïment de quedar pres per sempre dins el domini dels boscos i les altures, quan tresquem muntanya, lluny dels pals de llum i els llits avinents. O quan, a tocar del passeig marítim, topem amb aquell espigó que s’endinsa com un braç de pedra al mateix mar que deia abans, i els passos aventurers ens porten fins a l’últim extrem, a un sol pas de comprendre el buit definitiu.