Enyor de la pluja

Cada cert període de temps es renova en tots els àmbits –mediàtic i social i personal i els que vulgueu– la preocupació que ens porta a aixecar el cap al cel i demanar-nos per la pluja. A la televisió, la ràdio, les xarxes socials, les converses de sopars i de carrer, es trompetegen les urgències motivades per la sequera. Els incendis forestals es converteixen en una devastació palpable i gairebé quotidiana. Les centrals hidrolèctriques han d’aturar la producció. Els efectes del canvi climàtic bateguen al fons de tot aquest magma confús i desolador. En situacions d’aquesta envergadura és quan caiem en la nostra dependència i estima ancestral per l’aigua. Els rius plens, les pluges, la frescor reparadora gola avall quan ens dominava la set, la conseqüència visible de l’aigua en el verd intens de la naturalesa, vivificada i plena. Quan això no pot sovintejar, s’intueix la desgràcia col·lectiva. I s’imposa una tristesa particular, que inocula un sabor amarg a la canícula d’estiu, el moment en què generalment fem vacances, estem ociosos i, per tant, tenim els sentits goluts d’experimentar la bellesa del món. Cosa que ara ja sabem que no pot ser si no hi ha aigua.

Ja fa molts dies de l’última, i magnífica, descàrrega de tempesta d’estiu. La recordo –o potser la voldria recordar– pròdiga en llamps i ratxes de vent embogides. Jo era al balcó de casa, sense preocupar-me que em mullés, desitjós d’una mena d’èxtasi tranquil. També recordo que una mica més tard, un cop superada la violenta bellesa del moment àlgid, em vaig fer una simple pregunta.

Una pregunta en el sentit de tot el que explicava ara mateix. Em vaig preguntar, davant el paisatge plàcid que es desclou després de la fúria, de les ones esgarrifants de l’aire rabejat, dels tolls on culmina el degoteig hipnòtic dels arbres, de la sentor espessa de terra que exhalen els parterres, com és que això té la capacitat gairebé màgica d’embriagar els humans. Més enllà dels beneficis objectius, és clar, que per als humans té l’abundància d’aigua. I he pensat que potser ens embriaguem per l’encesa momentània de la connexió primordial, quan érem criatures d’aigua o cuquets abrigats per l’humus.

A un el prenen llavors estrafolaris raptes poètics. Ser també una petita llavor nodrida de pluges i estrats, estendre callat unes arrels que empenyeran el verd amunt, no jugar a res sinó a romandre, llenyós i dur dins un cor de terra i l’olor pressentida de les fulles. Aquí hi ha potser un primer i fonamental enyor.Tant de bo arribi aviat la pluja i, juntament amb els embassaments a ple rendiment, les collites assegurades i els incendis sufocats, puguem tornar a sentir-nos raptats per aquest preuat enyor humà de la terra humida, l’aigua i el verd.