SEGRE
Eduard Roure

Eduard Roure

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

La casualitat va voler que el meu article del 28 d’agost, que partia d’una reflexió extreta d’un text crític de l’escriptor Vicenç Pagès Jordà, coincidís amb l’anunci de la seva mort, que s’havia produït el dia abans. L’atordiment per la notícia, òbviament, se’m va prolongar amb la constatació de la coincidència, ben adequada per fer-me quedar malament, car em referia a l’escriptor figuerenc com si no m’hagués assabentat que havia traspassat. El tràngol d’haver dotat l’article d’extemporaneïtat, tanmateix, gairebé no em va afectar, davant l’aflicció molt més gran de veure desaparèixer massa d’hora un escriptor que m’agradava molt, que era un dels més importants dels últims vint-i-cinc anys en llengua catalana i a qui segurament quedaven encara un munt de coses transcendents per dir i escriure.

La desolació pel traspàs d’un creador la trajectòria del qual segueixes amb plaer té sempre un component especial. T’imaginaves que qualsevol dia el podries conèixer personalment i entaular-hi una conversa, que fins i tot potser tindria la generositat de parlar bé d’algun escrit teu –era també un lector i crític literari molt solvent– i que, en qualsevol cas, el diàleg inoït i cert entre autor i el seu lector recurrent s’hauria de mantenir durant anys amb més sorpreses i satisfaccions. La mort, ja ho sabem, i sobretot quan és imprevista, ho destarota tot. Potser per això tendim a atribuir a les circumstàncies que l’envolten tot de revelacions inefables, reversos màgics, per fer-nos més passadora la manca de sentit i el buit que se’n deriva. Així ho vaig fer jo, que vaig decidir veure en la casualitat de publicar un article mencionant Pagès Jordà, el diumenge que ens desvetllaria amb la notícia de la seva mort, com una mena de senyal o compensació sobrenatural, massa perfecta per ser només casualitat. Detalls prou xocants abonaven el meu pensament màgic, com el fet que, malgrat que fos un dels autors que segueixo, mai n’hagués parlat fins a l’article que sortiria imprevistament i justament el diumenge assenyalat. I pensava també en altres casualitats inquietants amb què m’havia topat en el passat després d’escriure alguna cosa meva, que ara no detallaré per manca d’espai i excés de pudor.

Què voleu. Ja ho sé, que a les casualitats les disfressem de causalitats perquè així, de retruc, pintin amb colors avinents els fets luctuosos que, en veritat, només son l’expressió de la nostra contingència. D’aquell article del dia 28, però, me n’esgarrifo veient la forma en què l’acabava: «La tristesa és paràlisi. És seure a esperar la mort», abans de saber que la nit abans que les paraules sortissin a la llum, el mateix Pagès Jordà moriria. Abans de saber que ara estic decidit a no estar trist, no seure a esperar res i sí gaudir amb la revisitació de l’alegria de tants llibres llegits. Si hem de creure en algun miracle, que sigui aquest.

tracking