Han fet forat

Ara resulta que no es pot impedir que un bon nombre de centres educatius a Catalunya acatin la impartició del 25% de classes en castellà. El conseller Cambray ja havia acostumat els docents a l’enganyifa sistemàtica, els brindis al sol i les pilotes fora en forma de faramalla verbal pretesament innovadora i avantguardista, també de conveniència amb la gran empresa (vegeu aquella abraçada de l’ós del gegant Google tan orgullosament escampada). En ple desmantellament de la xarxa educativa pública, doncs, ve a rematar el despropòsit general amb la claudicació, la rendició, davant l’atac més seriós que ha patit la normalització de la nostra llengua des del final del franquisme. No hauria estat més efectiu, realista, honest, reconèixer l’envestida d’entrada, la dificultat de fer-li front i haver apel·lat a la mobilització social? Tan tàctica i possibilista com es volgués, però amb plena vocació de resposta al greuge, de defensa radical. Ai no, que comencem a intuir l’estima de la poltrona per part d’aquests dirigents que un dia es proclamaren independentistes.

Vint-i-sis escoles s’han hagut de menjar el gripau a instàncies del TSJC. Aviat és dit, i revolta, sobretot quan a inici de curs les directives de tots els centres de Catalunya van rebre una flamant i assertiva circular del conseller ordenant-los de fer les classes enterament en català. Confiava que l’espera de la resolució que havia de prendre el TC permetria aixecar les mesures cautelars aplicades sobre aquests centres, que havien estat prèviament denunciats, però al final s’han hagut de menjar el 25% amb patates. La llavor destructiva ja ha estat sembrada. Avui vint-i-sis, demà el resultat global i desolador de l’enèsima, i ara sí, efectiva ofensiva espanyolista.

Digueu-me pessimista. El bastió més fort que garantia la pervivència de la llengua ha deixat de ser inexpugnable. Hi ha una esquerda a la muralla per on entraran amb l’única ànsia d’anorrear, l’única ànsia que han conegut des de temps immemorials. Digueu-me derrotista, però... estimats conciutadans: cal seguir empassant-se aquesta trista actitud de pactisme acomplexat? I encara més, estimats paisans: ¿de veritat heu de concloure, segons recull l’últim InformeCat de Plataforma per la Llengua, que canviar al castellà quan un interlocutor se’ns adreça en aquest idioma no significa cap amenaça per al català? Un 70% de la població, ho creu. Dels catalanoparlants, més del 50%. No parlem que sigui fàcil o difícil canviar la coneguda inèrcia –i tant que costa!. Parlem que es considera que en veritat aquí no passa res, la màxima inconsciència possible. La inconsciència que, combinada amb l’acció dels Cambrays que l’hauria de salvaguardar, provoca la tempesta perfecta de l’extinció de l’idioma. Fem-nos-ho mirar.