Records del lector (i V)

Em vaig trobar tancant el Weir de Herminston d’Stevenson sense haver decidit quin li prendria el relleu. Vaig visitar el balcó durant dos matins consecutius espigolant la lectura de poemes ja coneguts que m’agradaven, per prefigurar alguna disposició orientadora: la nostàlgia vertiginosa de Kavafis, el Tot és ara i res de Vinyoli —aquest títol el vaig mencionar insistentment una vegada a un company d’estudis, enmig de l’expansió pròpia d’una gresca nocturna universitària, i aquest, rient i assenyalant-me, em va assegurar, amb un humor insospitat en un estudiant de filologia, que amb tant “tot és ara i res” jo semblava un esotèric o un tarotista; en fi, ja començàvem a anar malament com a estudiantat, com a jovent i com a societat.

L’exemplar de les Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar (Proa, A tot vent) presentava unes tapes verdes, sense més adornaments, d’una asèpsia àrida i dissuassòria; la tipografia, a dins, era atapeïda, amb extensos paràgrafs d’interlineat mínim i poc agraït; les vores de les pàgines estaven esgrogueïdes. Per tots aquests motius en devia haver demorat la lectura ben bé tres anys, el temps que feia que l’havia arreplegat per un preu mòdic en una antiga llibreria que plegava i feia liquidació d’estoc. La fotografia de contraportada persistia en la consolidada mania de presentar la Yourcenar a una edat provecta. Vaig llegir-la de nou, la contraportada, i em va impel·lir a considerar que el moment era arribat: “MY recrea amb sorprenent profunditat, fins als detalls més subjectius que una persona pot acumular amb els anys, la vida de l’home més gran del seu segle, el que veu l’esdevenidor, el que viu cada moment com si fos irrepetible, el que persegueix l’ombra de l’estimat enmig de les creixents tenebres.” El vaig obrir i el vaig començar, a l’aire matinal del balcó. Li vaig dedicar un parell d’hores. L’havia encertat. De seguida em va captivar la veu d’Adrià, les mencions als noms de la geografia imperial que prometien una trama amb diversitat de paisatges i civilitzacions, les digressions filosòfiques rigoroses però entenedores, la calidesa humanística.

Recordo llegir-lo sobretot de matins. Feia la sensació que aquests matins esdevenien més curts, suposo que per l’efecte del costum de no obligar-me a matinar gaire i a l’absorció que implicava la lectura, justament en el tram de la jornada i el lloc —matí i balcó— on aquesta lectura resultava més plaent i entradora. Lliscaven sense esforç els episodis de la vida itinerant d’Adrià, de les fronteres asiàtiques amb els parts als confins septentrionals on va alçar el mur amb el seu nom, embolcallats pel matí renouer de Balàfia des de baix, i les serres blavoses i el badall del cel des de dalt. Mai després d’aquell estiu crec haver llegit amb una transparència semblant.

[Fi de la sèrie Records de lector]